El noi de cal Bonhome

El noi de cal Bonhome –mossèn Josep Dalmau– acaba de publicar les seves memòries, de 1926 (any de la seva naixença a Sant Llorenç Savall) fins a 1969, amb el títol Un capellà rebel, un sacerdot lliure, a la col·lecció Perfils de la prestigiosa editorial Proa. La lectura d'aquest memorial de fe i de combats populars, culturals i religiosos servirà, sens dubte, per adonar-nos de la fidelitat (la fe), evolucionada al cap dels temps, d'un dels nostres clergues que, dintre del franquisme, més audaçment resistí (com l'enyorat Xirinacs) diverses dictadures: la politicomilitar, l'eclesiàstica, la cultural i l'econòmica, totes les quals en feien «Una, Grande y Sola».

Home d'arrel pagesa i boscana al seu Vallès natal, el noi de cal Bonhome va saber aviat el que era la vida de la terra, de la qual, entre altres virtuts, va quedar-li la de l'austeritat. «Encara ara –diu a les primeres pàgines– no em fa goig comprar res. Tot el que tinc és de fa anys i panys.» Aquesta primera paradoxa, vista amb els ulls d'avui, és una bona entrada al seu món d'infantesa, que es sotraga, als deu anys, amb l'esclat de la Guerra Civil. Amb tot, ja no deixarà de ser, fins ara, el noi, el jove, l'home que va covar la seva personalitat entre els camps, boscos, masos i torrents dels afores immediats de Sant Llorenç, on el sentit de la comunitat i del joc se li desvetllà ben aviat. Ho deixa ben clar, també: «No he assaborit mai el gust de la malícia. No m'agradaven les baralles entre nosaltres. Em molestava si mai es trencava el clima de pau i de joia (...). Jo no sóc una persona poruga, al contrari, sóc valent i decidit, m'agrada l'aventura i, volent-ho o no, sempre l'he buscada.»

Els qui, de prop o de no tant, hagin conegut mossèn Dalmau (i són a milers) ho poden certificar. Tot arrenca, doncs, de la immersió de proximitat amb la naturalesa i la gent, amb la gent com ell dintre de la naturalesa. Aquesta experiència inicial donarà peu, els anys cinquanta, ja sacerdot, al seu treball per refer les anomenades comunitats de base (expressió de l'Església com a Poble de Déu), dinamitades pel nacionalcatolicisme oficial de la jerarquia episcopal, a la qual s'enfrontà amb la mateixa valentia, una mica trapella, de la seva infantesa. Alhora, de manera genuïna i com aquell qui res, Dalmau s'avançava a l'esperit del Concili Vaticà II i a l'anomenada Teologia de l'Alliberament, tan esbombada des de Sud-amèrica.

Aquest seu sentit comunitari, civil i religiós, va poder-lo enfortir teològicament –a més dels seus estudis a les universitats de Salamanca i de Comillas, amb lectures decisives de Teilhard, Rahner, Chenu i Lubac– gràcies a una organització obrera cristiana, formada per laics, HOAC, creada el 1946, per a tot l'àmbit hispànic, pel vilanoví Guillem Rovirosa (1897- 1964), l'existència de la qual semblava feta a posta per a gent del tremp de Josep Dalmau.

El noi de cal Bonhome, en els seus inicis sacerdotals, a Sabadell, Vilanova i, sobretot, a Gallifa (per bé que arreu, amb parròquia o sense, sempre ha fet apostolat), va actuar intensament en el si d'aquesta organització obrera cristiana que, sobretot a les àrees industrials, va ser (diguem-ho així) torpedinada per dues jerarquies excloents –la comunista i l'episcopal–, ambdues tractant, però, que el «comunitarisme integral», carregat de la «revolució cristiana dintre el poble» (com l'anomenava Rovirosa), no penetrés en els proletariats urbans o rurals.

Mossèn Dalmau va ser testimoni de tot aquest procés, que va donar lloc, a meitat dels anys seixanta, al seu llibre Distensions cristianomarxistes, fent veure que, per la base, uns i altres podien entendre's. Va començar polèmic i ha continuat essent polemista, perquè com a «capellà rebel» ha estat la rèplica contundent del món sacerdotal que estimulà el franquisme: tots a la rectoria esperant l'estofat de la majordoma.

Com a «sacerdot lliure» ho ha estat tant, a tots nivells, que, com en els seus temps d'infantesa, ha fet penya amb tants com ell (creients o per creure) que tinguessin aquell do de valentia i decisió, sense sentiment de malícia, que l'ha caracteritzat sempre. I així va fer-ho: al poble natal, a les dites universitats, com a vicari i rector als llocs citats, dintre el món polític català i espanyol, polemitzant amb comunistes ortodoxos i cristians més o menys encarcarats i temorosos de l'anomenat «compromís temporal», polemitzant amb bisbes i la seva màxima cúpula organitzada, la Conferència, sortint en defensa de Catalunya (cas Galinsoga, 1959) i de Pujol (fets del Palau, 1960), manifestant la seva esperança davant de Joan XXIII i el Concili, manifestant-se al carrer en defensa dels estudiants i contra la tortura (març i maig de 1966) i, en fi, una mica com Jesús davant el Sanedrí, mantenint la seva dignitat rebel i lliure davant el Tribunal d'Ordre Públic, a Madrid, el 1969, ara fa quaranta anys.

Unes memòries, les d'ell i de molts altres, de les quals esperem la segona part, justament la d'aquests últims quaranta anys.