La bellesa d'un llambreig

Quin és el propòsit de l'existència humana? Si és l'animalitat i prou, llavors, per què ens han reblert de sensibilitat? La Història, les històries, són mentida, se les empesca qui té una càmera, una pantalla, un micròfon a les mans, des de dalt d'una tribuna quan la paraula és seua només. Són aquells que volen anihilar algunes persones, peucalcigar-les, i el joc no te n'agrada. Pots enumerar els quadrats de les reixetes del clavegueram de l'andana, perdre-t'hi amb una abstracció que t'esllenega mandrosament la sang i t'ofrena l'oblit carminatiu. Potser la còrpora d'una palmera t'engrillona els ulls i la pruïja del pit, t'encamelles a les ales dels agrons. A tocar teu escoltes els projectes d'un jove que garla, amb l'accent de La Costera, d'una nova revista, tot i la il·lusió, també parla dels malencerts anteriors sense recança, com un fet natural que forma part de l'essència de la vida. El seu interlocutor du un uniforme de guàrdia de seguretat sota la caçadora d'imitació de pell, el nas força encimbellat i uns ullets de corriolet diminuts i apesarats, engrandits per les ulleres. Hi pugen un avi i la néta, molt renoca i xerraire, la nena no deixa d'interrogar l'home ni d'enlluernar-se amb tot allò que els ve a l'encontre i es dissipa, és la meravella de descobrir el món mentre s'esllavissa a l'altra banda de les finestres, com si fóra un somni congriat a la nostra mesura. La nineta preguntaire et fa pensar en Brandon i un somriure acollidor se't descorda a dins.

Els arbres formen una tribu verdosenca, suporten la pressió del vent com una part invisible del paisatge. Tot d'una el jove emprenedor s'esvera una miqueta, embegut en la conversa creu que se n'ha passat d'estació i crida: “Això no és Catarroja?”. El teu pensament mussita: “No, és Silla”. Però les paraules no ixen de la teua boca, el jove es gira envers tu i diu: “Has dit Silla, no?” No cerques una resposta a un fet tan inversemblant, ben bé que saps que l'orbe i els seus enigmes no s'expliquen amb mots comuns.

Hui has entrat a un lloc on diuen que fan cultura, i algú t'ha escridassat d'una manera tan barroera que has tingut una escomesa de vergonya aliena. Al llarg dels jorns hem de triar amb què volem concebre la nostra ambladura, i aquest moment és ben segur que l'engegues fora de tu, i és que més val disseminar l'esguard sobre un rostoll desolat, enyoradís del fullatge, que deixar-nos enaiguar per algunes omnipresències. Després, en eixir de la copisteria, una mirada enriolada i una salutació oberta han ablamat els fanals. T'has sentit una mica manefla contemplant com es retrobaven tres companyes d'una televisió, desvalisada pels voltors, on compartiren el temps de la joventut. Lydia, Lola, Amàlia. Una imatge corprenedora, elles no n'eren conscients, es deixaven empènyer pel moment tan sentimental, els ulls salicaven la petita follia d'una exultació desencadenada, els records esborrallaven felicitat esparsa sobre una immensa llicorella de núvols sobre què suraven. És molt grat trobar unes pupil·les on s'emmirallen els moments bells de nosaltres que algú recorda.

3 de desembre del 2014