Política

Salvador Giner

Sociòleg

“El capital humà ha estat l'obsessió dels catalans”

“Volem conservar-ho tot, la llengua i el país, i alhora tenim la tradició de la modernitat; aquí no hi ha el tremendisme espanyol”

El pactisme és la nostra manera de ser, a la dreta i a l'esquerra. No hem tingut alternativa
Sobretot perquè vam perdre el 1714, ha quedat un desig de recuperar
la sobirania
El català estableix a partir del segle XIX que la nostra tradició és ser moderns,
ser diferents
El catalanisme no immunitza contra
la corrupció. Ho dic pel cas Pujol; les coses, pel seu nom
Els sobiranistes pensem que el federalisme serà
la solució encara
que no ens agradi

El prestigiós sociòleg i expresident de l'Institut d'Estudis Catalans Salvador Giner (Barcelona, 1934) acaba de publicar Catalunya. Assaig (Galerada), una obra en què reflexiona al voltant de l'evolució de la societat catalana. El volum pren com a punt de partida un treball que Giner havia fet el 1981 i aleshores publicat en anglès, però mai en català. Ara l'ha reescrit i actualitzat: el sociòleg es remunta a les arrels històriques de la societat obrera per travessar segles de canvis fins a arribar al present i afrontar els interrogants d'ara. Aquesta publicació es produeix poc temps després de la sortida d'un llibre referencial d'un altre savi, Josep Fontana (Barcelona, 1931). Com ell, però amb un volum més breu, també es fixa en la cruïlla actual del país. Ideològicament, Giner comenta que no s'ha mogut del que deia la seva fitxa franquista a la comissaria de la Via Laietana: “Roig i separatista.”

Al començament del llibre explica que les societats que van tenir una feudalització de dalt a baix són les que després van tenir una industrialització i una evolució fortes...
Sí, és una afirmació molt radical. Això no és una explicació històrica, però el llibre és un enfocament diferent. Em refereixo a l'evolució històrica del país sense fer història, però bé que has de parlar de la industrialització, dels orígens protodemocràtics de la nostra història a l'edat mitjana i una sèrie d'acumulacions que han format un pòsit, que és el caràcter del país. Aquestes constants ens han donat el país que tenim. Per exemple, mai hem estat una entitat totalment sobirana. Hem estat part de la Corona d'Aragó, vassalls del rei de França... Però ha quedat sempre una ansietat, sobretot perquè vam perdre, el 1714, en la guerra de Successió. Ha quedat un desig de recuperar la sobirania. I aquestes són constants històriques molt notables, que són les que he volgut subratllar. El país es transforma, apareix una burgesia, un proletariat, però sempre hi ha hagut una constant catalanista, amb una excepció, que són els anarquistes. El moviment obrer en aquest país durant molts anys ha estat massivament anarquista, que tenia un caràcter internacionalista.
De vegades no troba que un determinat sector de la burgesia ha utilitzat el catalanisme per als seus interessos i no per al país?
És clar, aquí hi ha dues dimensions. L'una és Espanya i Catalunya i l'altra, rics i pobres. Convergència és un partit conservador, que conté bastanta gent benestant, a part de les classes mitjanes, i que, en canvi, no ha traït el país. Però, al final de la Guerra Civil i l'inici del franquisme, hi ha una alta burgesia que es troba que ha de vendre tots els productes a Espanya, el mercat és molt potent i diuen: “Què farem?” En el moment en què es va plantejar la independència d'una manera una mica més forta, els últims dos anys, fixa't en les declaracions d'un home com Lara, l'hereu del fundador de Planeta. És una de les grans potències editorials del món. Va dir: “Si hi ha independència, me'n vaig.” Era una reacció visceral. Una de les lleialtats que té la burgesia són els diners. Hi ha hagut una emigració d'empreses catalanes que han portat la direcció a Madrid. Això es comentava molt fa uns anys, però ara el mal ja està fet. La gent amb uns interessos és normal que pensi d'aquesta manera. Els poderosos, els rics, els grans directors de grans companyies tenen aquesta doble lleialtat i no els compliquis la vida.
Els valors democràtics serien una altra constant que es pot assenyalar resseguint la història de Catalunya?
Sí. Globalment, encara que amb algunes excepcions, som un país més democràtic. Hi ha una tradició democràtica, el que passa és que s'ha exagerat una mica. No som un país militarista. Hem tingut algun general, evidentment. Però l'únic general important que hem tingut, Prim, el van matar perquè era liberal.
El sentit pactista de la societat catalana fins a quin punt ens condiciona avui?
Ha estat un tret d'aquest país. No hem tingut alternativa. Hem hagut de pactar amb els comtes francesos, amb el regne d'Aragó... El pactisme és la nostra manera de ser, a la dreta i a l'esquerra. Pactista és Jaume Balmes al segle XIX, que és catòlic, de dretes... Però en fi, navega una mica, encara que tampoc és un reaccionari de pedra picada. Els catalans han negociat sempre. Som un poble comercial, industrial, molt petit, sense recursos naturals o molt pocs. El capital humà ha estat l'obsessió dels catalans. Que el nen faci carrera, que el nen estudiï. Com a poble conservador que som...
Són conservadors els catalans?
Conservem la llengua; volem conservar-ho tot, el país. I al mateix temps tenim la tradició de la modernitat. El català estableix a partir del segle XIX que la nostra tradició és ser moderns. Per això tenim tanta quantitat de moviments artístics: surrealisme, cubisme i tots els ismes que vulguis, fins avui... És ser moderns, ser diferents, no hi ha tremendisme espanyol. Unamuno aquí és un escriptor estranger. Jo crec que Unamuno és més interessant del que sembla, però el català no s'hi veu reflectit, en aquest tremendisme. I som feiners i somiatruites.
Aquest pactisme no ha tingut derivades com de la pel·lícula ‘Escopeta Nacional', de sistema corrupte que no avança o de vassallatge?
El catalanisme no immunitza contra la corrupció. Ho dic en el llibre parlant del cas Pujol; les coses, pel seu nom. El catalanisme, en teoria, és un programa d'alliberament nacional i de sobirania, i també és una altra cosa molt clara: era i espero que continuï sent un projecte moral. Tu vols la independència del teu país també per dignitat. Els grans artistes rebels són catalanistes, tret de Dalí, que va dir que era espanyol com una rebequeria.
En la cruïlla en què ens trobem avui, es pot afirmar que el catalanisme polític ha mort?
És massa d'hora per dir-ho. Ni ha mort ni agonitza, i no és cautela diplomàtica, precisament perquè és una cruïlla que depèn de molts factors. Rajoy se n'anirà, però si guanyen els socialistes no tenim cap esperança. Aquest problema existirà sempre, perquè el jacobinisme espanyol dels socialistes, espanyolista, o el centralisme de la dreta espanyola que no entén res continuarà. Els socialistes són més civilitzats i han trobat la solució del federalisme. Jo sóc molt escèptic i, encara que no m'agradi, crec que el federalisme podrà ser una solució. Ara m'explico, perquè sembla una contradicció flagrant. Els que som sobiranistes pensem que el federalisme serà la solució encara que no ens agradi. El procés és tal que el problema de l'encaix amb Espanya acabarà sent federalista, perquè Europa no admetrà cap altra solució.
Però Espanya admetrà el federalisme?
És que no ho faran, no en tenen ni idea. El senyor Iceta fa bé de voler la federació, però és que la federació és possible que vingui com a conseqüència d'haver demanat més. Tu demanes més i et donen això. Però si demanes això et donaran menys.
Però, per tant, si el federalisme no arriba de cap manera, què caldrà fer?
Els partits sobiranistes han de lluitar per la independència del país.
I el moment actual, en què la sortida es planteja en forma d'unes eleccions plebiscitàries, li sembla bé?
Sí, s'han de votar els partits sobiranistes, és per dignitat. Espanya és un regne absurd. Que tingui dues comunitats, que són Navarra i el País Basc, amb uns furs a l'antiga i uns drets nacionals bastant considerables, i Catalunya no... En què quedem? No té cap lògica.
En el llibre compara la situació d'ara amb el 1939, el 1714...
Sí, en tots els casos ens n'hem sortit, malament, però ens n'hem sortit. Totes han tingut un preu. El 1714 ens ho van prohibir tot, fins i tot la llengua. El que passa és que llavors l'Estat modern no tenia accés a la llengua del carrer.
Quin revés és més dur, el 1714 o el 1939?
El 1939, molt més. El 1939 l'Estat modern és molt més eficaç. El 1714 ens van treure drets i tribunals, però en aquell moment no podien eliminar escoles catalanes. A partir del 1939, la societat civil, que és el que sempre ha salvat aquest país, s'organitza. El que ens salva és el patriotisme. El nacionalisme ens pot perdre, però el patriotisme no. El patriotisme considero que és una virtut pràctica, és no embrutar el bosc, no llençar papers a terra, tenir les coses ben endreçades, el país maco...
Té confiança que els partits sobiranistes sàpiguen articular d'alguna manera l'atzucac del present?
No me'n refio del tot, dels partits, però menyspreu pels polítics, tampoc, perquè, si no, no farem res. Hem de respectar els polítics. Espero que estiguin a l'altura. Una cosa important d'aquest país és donar suport als nostres càrrecs electes. Ara el debat nacional passarà pel debat social. Ens hem de governar a nosaltres mateixos.
En els últims 500 anys no es pot dir que això sigui una constant del país...
Això s'aprèn de seguida. Quan va morir Franco tothom es preguntava què passaria, després de 40 anys de dictadura. Es pensaven que seria terrible. I després no va passar res.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia