Una amarada transparència

El baladre acolorit enlaira el blanc, el vermell, als vorals de les carreteres, on ens enyorem els éssers estimats. Les xicrandes s'alliberen sobre el terra amb una esbarriada lila i corprenedora. A Loriguilla els garrofers groguegen a mercè del sol, les oliveres fiten solitud d'ulls malenconiosos. Les Gorges del Túria, el parc de “Los Calderones”, el barranc de Vallfigueres, Chulilla al fons.

“El Charco azul” als peus del castell àrab. Des de la plaça de la Baronia iniciem el camí. La senda està ben senyalitzada. Davallem pel carrer Santa Bàrbara i el carrer de les Coves a la recerca del riu. El senderoi, sense asfaltar, malda per esbordellar-se sota les nostres gambades, les cases en resten darrere. Els canals, l'antiga central elèctrica fins al final de la gorja. S'hi encaixona encara més i de sobte apareix un llac encerclat per parets verticals.

Rabeja l'aigua blavenca els voltant dels ponts penjats, la soca d'un pi desglaça melangia sobre el posat de l'arrel. Els viaranys isards ens capturen. El congost brau escarpella la roca, sembla un estoig on ens esgarriem, i allà a la pregonesa rondina el corrent que no calla mai, el redós insondable, només la mirada n'assoleix els traços. L'esparreguera, els passerells, la brisaina insonora. Un gos xipolleja trapella entre els bassals. La Cova del Tresor, un somriure.

Fins i tot en els moments més idíl·lics ens assalten pensades brunes, la immensitat d'aquest isolament ens enfarfega d'enyorança sense solta ni volta. Els indrets encofurnats a les contrades més remotes mormolegen sobre els fossars de l'horror, l'argila de les carenes és un polsim obstinat de sang, hi traspua la ferida dels cossos oblidats. On són tots els innocents que contemplaren la mort com a un infant eixerit que tan bé els va saber engalipar? Després vingueren els falsaris, els escorniflaires de l'ensarronada.

Cada dia tres del mes la remembrança peucalcigada, humiliada, d'unes víctimes. On eres tu el 3 de juliol del 2006? Recordes un telèfon que sona, algú que l'agafa, i escolta el daltabaix d'un matí estiuenc al bell mig de les entranyes d'una ciutat assetjada per polítics sense escrúpols.

Deixarem anar l'esguard sobre els bucs del callament, sobre els monticles on potser hi ha massa ànimes engarjolades. Ens amararem la pell amb guspires de transparència, encetarem els jorns com si foren estels arrelats al cor. Sabrem que ara ja podem descloure a pleret els batents de les sitges que ens abillava la indecència dels privilegiats.

24 maig 2015