Les jeux sont faits

L'Estat espanyol és a les portes de la major crisi constitucional de la seva tortuosa i sovint patètica història política. El procés sobiranista català ha posat en evidència el caràcter purament formal d'una democràcia que va néixer de la legalitat de l'infame règim que la va precedir. I a mida que avanci, sacsejarà violentament els seus delicats puntals. Difícilment, el sistema polític espanyol, tal i com el coneixem avui dia, en sortirà indemne.

Atònits, els alts estaments de l'Estat tot just comencen a entendre que el procés és una realitat, que hi ha unitat i prou majoria social per obtenir un mandat popular, que tot és a punt per fer efectiva la desconnexió i que la comunitat internacional està instal·lada en un confortable pragmatisme, insuportable a ulls dels unionistes. De fet, fora d'Espanya ningú ha dit ni piu, malgrat la vertiginosa activitat de la diplomàcia espanyola a fi d'obtenir-ne algun favor, per insignificant que fos.

Novament, Espanya recorre al vell manual d'Estat per resoldre crisis constitucionals. Escrit secretament en el segle XVIII per cortesans de rancio abolengo i transmès discretament de generació en generació, el polsegós manual desborda intel·ligència emocional pels quatre costats... Ens tenen la mida presa. I tanmateix, continuen errant el tret. No som a les portes de la secessió de Catalunya, sinó davant la dissolució de l'Estat espanyol i de la seva Corona. Perquè, una vegada consumada la nostra independència i obtingut el reconeixement internacional, qui impedirà que la nostra gosadia es propagui a altres comunitats? Espanya no pot perdre Catalunya; però sobretot, no pot permetre que Catalunya esdevingui un precedent per a altres territoris. I tanmateix, l'Estat espanyol s'ho juga tot a una sola carta: la tendència fratricida a la confrontació interna i, si fos necessari, a l'ús de la força.

Feia quaranta anys que els alts estaments de l'Estat no havien tingut necessitat de recórrer al vell manual i ara la seva lectura els pertorba. Acceptaran el destí que els seus predecessors els varen encomanar? I el món, considerarà les seves receptes acceptables en ple segle XXI? La qüestió no és si són acceptables o no en l'actual context internacional. No ens estem independitzant d'Anglaterra, sinó d'Espanya. La qüestió és si el seu recurs podria ser tan efectiu com o va ser en el passat. Per que si ho fos, no hi haurà debat possible. La comunitat internacional i, molt especialment la UE, haurà de calcular molt bé qualsevol reacció d'oposició per que s'hi juga l'estabilitat de l'Eurozona.

Diversos factors amenacen els interessos dels cortesans espanyols: el secessionisme català, l'endeutament públic, l'esgotament dels fons de reserva de la Seguretat Social, l'auge dels nous moviments dits d'esquerres... El problema és que el vell manual només contempla un únic protocol a seguir en cas de terratrèmol: provocar-ne un encara més gros i devastador. Però la tàctica de l'enroc no serà suficient per protegir el rei i la seva Corona si els alts estaments de l'Estat decidissin, al marge del seu govern, traspassar els límits d'allò que pugui ser tolerable pels aliats occidentals.

Mentre s'ho rumien ens caldrà fer moviments tàctics, agosarats i enginyosos. S'acosta el moment d'activar els plans d'execució que han de fer possible la desconnexió de l'Estat espanyol. En qüestió d'hores haurem de proclamar la independència, aprovar les primeres lleis i prendre possessió de les infraestructures i de les institucions que l'Estat espanyol encara conservi a Catalunya. Caldrà assumir ràpidament el control de les fronteres i les duanes, garantir la seguretat de l'espai aeri, la recaptació d'impostos i la prestació dels serveis socials bàsics i tantes altres coses igualment necessàries. L'estratègia del govern català és clara. Assumir a la brava les competències tradicionalment reclamades durant les negociacions de l'Estatut de 2006 i tantes vegades denegades pel govern central: rodalies, ports, aeroports, recaptació d'impostos... La idea és deixar la porta sempre oberta a una possible negociació, bo i sabent que la Generalitat no renunciarà a res que prèviament hagi aconseguit de forma unilateral. Així, Espanya només tindrà alguna remota possibilitat d'aturar el procés si el govern espanyol accedís a asseure's i negociar. I, tanmateix, aquesta oportunitat també la perdrà. Aleshores, començarà la segona etapa de la desconnexió: delegació del govern, capitania general, govern militar... aquesta sota l'aquiescència de la comunitat internacional.

La tàctica de l'Estat resulta previsible fins als mínims detalls. Respon a un protocol antiquat que no deixa marge a la improvisació. En canvi, la nostra tàctica és molt més àgil, enginyosa i desconcertant; simplement perquè no seguim cap manual. Si de cas, l'escrivim a mida que anem avançant en un procés sense aturador. Ara, de moment, a passar l'estiu com bonament es pugui i, al setembre, a demostrar que som la majoria social.