El massís del Caroig

Tot arribant a la Costera fils de fum blanc s'allargassen sota la volta del cel. Cap a la Canal de Navarrés els pobles són com escata pessigada damunt les carenes. Vols escriure el paisatge esquerp i prémer la seua bellesa amb la tinta maldestra. El sol té un rampell sobtat darrere els núvols i els brucs guspiregen enyoradissos. Hom diu que el rovelló vindrà amb la pluja i el bruc florit. Caroig amunt el vent vermell belluga el romaní d'octubre a tip de flors, com cabres blanquinoses i esparses ajagudes sobre el verd. La sentor de l'herba d'olives t'esclata dins el cervell i evoques la llar llunyana de la infantesa.

Rafael condueix el tot terreny fins al lloc on han alçat un monòlit en record dels homes de la brigada contra incendis forestals que varen morir ací fa uns anys, entre ells hi era el seu germà, Jorge. Fou en estavellar-se el camió amb què tornaven a casa després del treball, un vehicle en condicions força dolentes i els frens no en van respondre a la perícia del conductor. Un model fabricat per vendre'l a Egipte, idoni per circular pel desert, no per aquestes contrades. Finalment la venda no se n'endugué a terme i el varen repartir entre les brigades forestals i bombers de tota Espanya. Ell deixa anar la mirada al fons del penya-segat, ens explica el succés i els patiments familiars, la veu, tot i que ja en fa temps, li tremola lleument.

Al cim és com si algú et posés una mà a la gola i vols alenar-ho tot de colp. Davant per davant creua el nostre esguard la serra de la Cella del Voltor, anomenada així per la semblança amb la d'un cellajunt, la ferida del tallafoc la travessa vessant avall. Ací el foc, pel moment, no ha fet cap estrall i els arbres atapeeixen els pendents. T'adones que el món continua existint malgrat nosaltres.

En baixar hem sadollat la set a la petita font que brolla amb la calma d'una ploma en esvanir-se, hi degota sobre la molsa que s'arronsa sota els peus tot fent saltirons damunt els bassals. Aventures la mà dins la bassa i l'aigua, trapella, juga a gelar-te la pell. Les carrasques arrelen a la falda de la muntanya, mentre que els pinastres, a la recerca del fred, assoleixen les zones altes de les serralades i engendren unes pinyes més grosses.

A Aiora hem vist la primera tallada de la mel, el poble estava envaït per les abelles rondinaires i la festa t'ha espicassat la sang a les venes.

Mentre fem el camí de tornada cap a Bicorp, l'ombra, esmunyedissa, s'agotna a les vores de la drecera. El viatge ha sigut llarg, la Vall de Cofrents-Aiora, la Mola de Cortes de Pallàs, el Xúquer entre gorges. Al nostre pas el vespre ens embolcalla i els fars enlluernen les cabres salvatges que s'escapoleixen entre la fosca. La fressa del motor fendeix aquest silenci que foragita les cabòries. Entre els matolls albirem una daina clissant-nos amb ulls de desafiament, aquesta és la seua terra, l'espai vedat als intrusos. La nit té amagatalls on la basarda, de vegades, acluca els ulls i ens abandona.

Almussafes 24 octubre del 2013