Una infraestructura que sembla d'acudit

Noies que feien surf de rem a l'estació, nedadors olímpics entre vies, jocs de paraules amb la denominació castellana del TAV –AVE– preguntant-se si era més peix que ave o góndoles a l'estil venecià. Són només algunes de les bromes que la imaginació i l'ocurrència de la ciutadania han fet córrer com la pólvora per les xarxes socials des de la primera inundació dels túnels que va provocar que el servei cap al nord estigués ininterromput cinc dies i mig. Ara només ha estat mig dia, però plou sobre mullat. L'alta velocitat era la joia de la corona de l'Estat espanyol, amb contractes multimilionaris amb xeics o venent-se com a model davant la primera potència mundial. Els dos episodis que ha viscut Girona evidencien que l'Estat només volia la capital gironina per fer-se la foto de la inauguració amb l'aleshores príncep borbònic. Si no fos així no seguiríem amb el parc Central empantanegat, amb un projecte ferroviari a mig fer i sense complir la promesa de fer subterrani el convencional, amb menyspreu per complir qualsevol calendari pactat o escatimant alguns euros en cada projecte que Adif assumeix executar. Per tot plegat, no desesperin que algú acabarà fent un monòleg que a algú li farà gràcia i que per als gironins serà un altre drama.