Balcó avall

Que dramàtic i sorprenent és això del balconing, sobretot en la modalitat consistent a llançar-se balcó avall fent del propi cos un dard que busca la diana d'una piscina. Realment és espectacular que hi hagi persones disposades a jugar-se-la d'aquesta manera i que això hagi obligat l'Ajuntament de Lloret de Mar a aprovar, fa poques setmanes, una ordenança que inclou un paràgraf que en prohibeix la pràctica. S'entén que s'hagi prohibit perquè es tracta d'evitar que es segueixin produint accidents i, de passada, que a cada nou cas s'associï la localitat amb un model turístic que es vol corregir. De tota manera, és simptomàtic que les normes hagin d'arribar a regular les conductes dels ciutadans fins a un nivell i en uns àmbits en què només haurien de regir el sentit comú i el criteri personal. Observat en perspectiva, cada cop hi ha més normes que arriben a aquest detall. Tot allò que no està prohibit està permès, sembla que és la idea que es va imposant; de manera que si no està escrit, i aprovat i publicat, que una cosa està prohibida, interpretem que es pot fer. “On ho diu que haig de recollir els excrements que deixa el meu gos?”, deien alguns propietaris d'animals fins que finalment s'han (inevitablement) aprovat normes que ho sancionen. L'“on ho diu que...” és la resposta d'aquell a qui es recrimina el seu incivisme o una conducta contrària als interessos col·lectius, i d'aquí la necessitat d'anar afegint més normes que converteixen el nostre sistema en un bosc impenetrable i laberíntic: lleis de tota mena, reglaments, ordenances que modifiquen les anteriors, circulars interpretatives... D'altra banda, si el sistema ha de ser aquest, el ciutadà dimitirà de la seva responsabilitat personal i deixarà cada cop més de recórrer al seu propi criteri, a interpel·lar-se sobre si és correcte que faci una determinada acció. Menys exercici de responsabilitat fa necessària més regulació i a més regulació menys autoexigència, una dinàmica que es retroalimenta i s'accelera. En realitat, cada cop que cal aprovar una nova norma que arriba tan arran de pell, que és tan reguladora de les conductes, estem acceptant implícitament un nou fracàs com a societat. Només hi ha una solució per frenar aquesta tendència: deixar de banda l'“on ho diu que...” i exercir la responsabilitat personal, practicar l'autoexigència. O fem això o seguirem caient tots plegats balcó avall, cap a una societat de ciutadans més immadurs i més controlats. El balconing, ja ho dèiem, és molt perillós.