Entre altres al·licients, la nit de divendres, segona jornada del festival Acústica de Figueres, incloïa el concert de Marky Ramone amb els seus Blitzkrieg a l'escenari cobert de la plaça Catalunya, on tres dies a la setmana hi ha mercat i divendres va obrir la nit el gironí Jose Domingo, que estrenava el seu flamant Vertical. Amb el versàtil Ken Stringfellow com a vocalista –fundador de The Posies i The Disciplines i col·laborador de REM i Big Star–, el quartet liderat per Marky des de la bateria va obrir foc amb Rockaway Beach i, amb el preceptiu ritme accelerat, ja no va donar treva ni un minut en el seu homenatge –o autohomenatge– a Ramones, sense que Stringfellow intentés imitar la gestualitat de Joey i amb una vitalitat que fins i tot va animar una part del públic a ballar pogo, la frenètica dansa punk.

Però el gran homenatge de la nit de divendres va ser el que es va regalar el mateix festival per celebrar el seu 15è aniversari, amb el concert La banda sonora del nostre país, que durant dues hores va reunir a l'escenari de la Rambla una dotzena de grups i solistes de generacions diferents que han estat vinculats a l'Acústica al llarg de la història i que representen prou bé la gran diversitat i qualitat assolides per la música catalana en aquest segle.

Van obrir la nit els barcelonins Elefantes, encarregats de trencar el gel amb Te quiero i el seu ja clàssic Azul, que, com va recordar Shuarma, van gravar als estudis Music Lan d'Avinyonet, molt a prop de Figueres.

Tot seguit, Ernest Crusats (La Iaia) va interpretar Declaració de principis, amb la banda base que va acompanyar la majoria d'artistes de la nit i amb un corista excepcional, Jaume Pla (Mazoni), que després va cantar amb eufòria la seva A.I.L.O.D.I.U.

Dolo Beltrán, fent tàndem amb el guitarrista Jordi Busquets, va recordar la Lola de Pastora, “la que siempre va sola por Barcelona buscando follón”, i, també arribat del Baix a l'Alt Empordà, com Mazoni, Sanjosex va interpretar Temps o rellotge.

El públic que omplia la Rambla de punta a punta es va anar animant i quan Els Catarres van cantar Alegria, d'Antònia Font, el concert ja era una gran revetlla, que el trio va confirmar amb En peu de guerra. Albert Pla, amb el tradicional vestit d'anacoreta i guitarra elèctrica, va pitjar l'accelerador amb Juerga catalana (“Bona nit, molt bona nit, me'n vaig al llit que estic borratxo i sóc feliç”) i es va passejar amb Lou Reed per El lado más bestia de la vida. Quimi Portet, també amb Jordi Busquets, va convocar per a l'ocasió els seus Homes i dones del cap dret.

A pesar dels canvis continuats a l'escenari, el concert va ser força dinàmic, amb petits parèntesis entre algunes actuacions, ocupats per intervencions parlades del periodista Carles Pujol, l'escriptor Sebastià Roig (“Figueres ja no està morta a la nit!”) i el director del Grup Enderrock, Lluís Gendrau, que van felicitar l'Acústica pels seus 15 anys de vida.

Poc després de la mitjanit van pujar els membres de Mishima a l'escenari per tocar L'última ressaca i Un tros de fang, i Joan Dausà va coreografiar el públic “mòbil amunt, mòbil avall” com a preludi del seu Jo mai mai. Lluís Gavaldà va sortir des de L'àrea petita i va fer cantar a tothom Bon dia, amb la banda reforçada per la guitarra de Josep Thió, codirector de l'espectacle.

En la recta final, Sopa de Cabra va anar enrere de Cercles a Camins i a L'Empordà. Com a gran cloenda, tots els músics van tornar a l'escenari per cantar La Rambla de Quimi Portet i fer-se una foto amb Xavi Pascual, director de l'Acústica, que avui acaba amb l'Acustiqueta.