El pes de la culpa

Geni de la comèdia, Ernst Lubitsch va dirigir l'any 1932 el commovedor drama Remordiment adaptant una obra teatral de Maurice Rostand, L'homme que j'ai tué, en què un jove francès combatent de la Primera Guerra Mundial s'instal·la en el poble d'un soldat alemany que va matar, Walter Holderlin: amb el pes de la culpa, visita el cementiri i coneix la xicota i els pares de Holderlin dient-los que va fer amistat amb el mort quan aquest va viure a París.

Ernst Lubitsch va realitzar aquesta pel·lícula amb un sentiment pacifista la vigília de l'adveniment del nazisme que duria a la Segona Guerra Mundial i es fa difícil no pensar en la premonició que hi ha en una seqüència en què Lyonel Barrymore, intèrpret del pare de Walter, sent les passes d'una desfilada militar després de pronunciar en una taverna un discurs antibel·licista afirmant que està a favor dels joves (els vius i els morts) i no dels pares que, com ell mateix, van dur els seus fills a la guerra i la mort.

Més de vuitanta anys després, ha adaptat la mateixa obra François Ozon, cineasta juganer, imprevisible, voyeur i sovint frívol, però que, quan aborda els fantasmes que pesen sobre l'existència dels vius, pot mostrar una sensibilitat notable. Amb totes les diferències entre els dos films, és el cas de Sous le sable i de Frantz, que canvia el nom original del soldat francès: Paul Morand. Tanmateix, més que Frantz (Pierre Niney), és la xicota de Holderlin la que protagonitza la pel·lícula: Anne, que, encarnada per una magnífica Paula Beer, emprèn un viatge invers (al París de Frantz) no sé sap si a la recerca d'un viu o d'un mort. És un llarg epíleg que hi afegeix Ozon amb una certa aroma proustiana mentre, durant aquesta pel·lícula sensible i intrigant, és possible pensar en Jules et Jim, de Truffaut: en com l'alemany Jules i el francès Jim temien que un podia matar l'altre combatent en les seves respectives trinxeres en la Primera Guerra Mundial. L'absurditat de la guerra.