Primer ànec, d'Ibsen

El director Julio Manrique es caracteritza per dur a escena autors contemporanis anglosaxons. La invitació al Teatre Lliure li ha permès atrevir-se amb un autor noruec del final del segle XIX: Henrik Ibsen. L'ànec salvatge a Catalunya, però, es pot considerar un text nou perquè, tot i que Casa de nines , L'enemic del poble i Hedda Gabler, del mateix autor, es van repetint a la cartellera, no és el cas d'una peça de la qual ningú no coneix la història. És, en aquest sentit, desconeguda per molts espectadors. La dramatúrgia ha traslladat aquesta obra a una Noruega atemporal, eliminant reiteracions i traslladant l'amagatall on guarden el seu ànec salvatge (i tots aquells motius fantàstics que inciten a continuar vivint) de les golfes al soterrani. Escrita després de L'enemic del poble (un text que va causar irritació entre els conciutadans d'Ibsen), exposa dubtes sobre l'idealisme i dona arguments a cada personatge per insinuar si sempre la veritat és la millor opció o si hi ha moments en què és millor l'engany i la mentida. L'obra s'estrena demà i estarà en cartell fins el 9 d'abril a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc.

El mateix Manrique, juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat, han fet una adaptació que han potenciat perquè arribin amb la potència necessària les reflexions d'Ibsen al públic d'avui. Una revisió del text que es feia alhora que s'ideava l'espai (amb Lluc Castells) on s'havia de representar. Amb un soterrani que insinua més d'un misteri revelador per als personatges.

La trama, de dues hores de funció, explica la situació d'una família acomodada que ha caigut en desgràcia, probablement per la pugna entre els dos patriarques: Werle (Andreu Benito) i el militar Ekdal, ja retirat (Lluís Marco). El menys astut es veu forçat a retirar la seva família dels llocs de poder i aprenen a conviure amb aquesta humilitat, durant anys. Per l'altra banda, el fill de Werle (”que és com una piconadora psicopàtica, com un Donald Trump o un Berlusconi”, puntualitza Manrique) es desentén del seu pare i se'n va a treballar com un obrer més en una de les empreses familiar. Al cap de 15 anys, Gregor (Pablo Derqui) es retroba amb Hialmar i es demana si li ha de revelar tota la veritat. Gregor entén que li ha de dir tota la veritat “massa pendent de les idees i no tant de la realitat”, assenyala l'actor. I aquesta informació acaba trasbalsant el seu amic de la infància. Benet, que qualifica el seu personatge “d'un animal ferit, admet que “la veritat, com totes les medecines, si no està ben administrades, poden ser letals”.

Paral·lelament a aquests raonaments, amb matisos, de cada personatge hi ha un món simbòlic que s'amaga als peus dels personatges: el soterrani, on es poden viure instants de vergonya, tendresa, o amor que resulta difícil despendre's”, comenta Manrique. És el món amagat que tothom porta dins. Completant aquest simbolisme, l'espai sonor alterna la música incidental i de transicions d'escenes de Carles Pedragosa amb els sons interpretats en directe en aquest soterrani, que ha ideat Damien Bazin.

Ibsen no pretén legitimar cap raó per sobre de les altres. En son moltes “que entren en conflicte”. Per això, dissenya una desena de personatges complexes amb biografies al darrere “que no són herois, si no només persones amb les seves contradiccions” celebra l'actor i, ara, director, Julio Manrique.

Es discuteix si L'ànec salvatge va ser una fórmula per redimir l'autor dels seus detractors després d'haver-los maltractat amb L'enemic del poble. Certament, en aquesta obra es qüestiona l'idealisme de Stockmann. Sense renunciar-hi, Manrique va admetre que “en nom de les idees, s'ha vessat molta sang”. El debat de l'obra es va reproduir durant la conferència de premsa perquè Laura Conejero va advertir que sempre és útil la veritat però no sempre arriba en el moment en què tothom està preparat. De la mateixa manera, Ivan Benet va reblar el clau tot dient que si es vol una revolució (mitjançant la veritat) toca cultivar-se i educar-se per ser prou madurs.