Sentit social

Una supervisora de la zona blava de Sant Adrià de Besòs hauria estat acomiadada per posar poques multes. Es tracta d'una àcida metàfora de la nostra època, una era en què, per damunt de molts altres principis, abunda l'adoració absoluta als criteris de rendibilitat econòmica. Ja se sap: del «Todo por la patria» s'ha passat al «Tot per la pasta». D'acord que la competitivitat noble i la persecució d'una rendibilitat econòmica poden optimitzar molts serveis i fins i tot consolidar la mateixa continuïtat d'aquests serveis. Però entre l'actitud paralitzant dels que voldrien mantenir privilegis vitalicis i la jungla neodarwinista que imposen els liberals de pedra picada, hem perdut de vista tot principi de servei públic. A tall d'exemple: la línia de ferrocarril Girona-Puigcerdà, ¿ha de ser (només!) rendible econòmicament? ¿O bé (també!) ha d'assumir un dèficit econòmic per, així, garantir la cohesió territorial i una imprescindible preservació de la igualtat d'oportunitats entre els diversos ciutadans del país? Sovint es parla d'una banca ètica per reclamar la necessitat d'introduir un nou sentit en la lògica del diner: neutralitzant préstecs asfixiants i entenent que els beneficis econòmics han d'estar supeditats a una funció social. ¿Per què no hauríem d'estendre aquesta reivindicació a totes les altres esferes professionals? També sovint sentim a dir que l'escola i la universitat s'han d'adaptar «a les necessitats empresarials». Ah, sí? Sempre? Com si l'empresa, que també pot ser devastadora en termes morals i de rendibilitat social, fos un model inqüestionable. Com si la formació no pogués assolir el seu destí primordial: pensar autònomament i de manera crítica. Passo més de deu hores a la sala d'espera d'urgències de l'Hospital Trueta de Girona. Pels volts de les onze de la nit vaig a fer un entrepà al bar d'aquest hospital. Quan entrego un bitllet de 20 euros a l'empleat del self service, l'home, sense acabar de lliurar-me l'entrepà que he demanat, em diu: «Ho sento. A aquestes hores ja no donem canvi.» Mentre escorcollo els pantalons a la recerca de monedes salvadores, penso: «Magnífic, el bar d'un centre hospitalari passant-se pel folre allò que hauria de ser una elemental vocació de funció social!» I així anem. Les receptes de futur són previsibles: multar els que no multen, amonestar els ciutadans a través del reforçant de la sanció econòmica, perquè així sobreentenguin que no hi ha cap aplicació moral que no reposi en el valor sagrat i suprem del diner. També, és clar, caldrà multar els enterramorts que no enterrin prou morts.