Salvadó recrea la Barcelona de principis del XX a «Una vida en joc»

El 15 de juliol del 1911 es va inaugurar a Barcelona el Casino de la Rabassada, amb una gran festa que va aplegar el bo i millor de l'alta burgesia catalana. Amb un hotel de luxe, l'espai havia de ser una atracció de referència, havia de competir fins i tot amb Montecarlo, i un grup d'inversors francesos hi va apostar amb molts diners... Però només va durar un any. Es van estendre rumors sobre la desaparició de cossos i de l'existència, al complex, d'una «sala dels suïcidis». Oficialment, però, el casino es va tancar perquè el governador civil de Barcelona va prohibir-hi el joc. En aquest context, Albert Salvadó hi situa Víctor Pons, el protagonista de la novel·la, un home de classe social baixa, fill d'un mafiós fugitiu que s'instal·la a Catalunya amb una altra identitat. Víctor Pons és un home sense escrúpols, que s'aprofita de les circumstàncies per ascendir en l'escala social i treballa com a cap de seguretat del casino, però «se li complica la vida», en paraules de l'autor, quan coneix i s'enamora de la Carla Torres, que li obrirà les portes a la societat burgesa. «És com una partida de cartes en què tu apostes fort perquè tens un joc fantàstic, però hi ha un altre jugador, l'atzar, que té un pòquer d'asos», explica Albert Salvadó, que amb aquest relat s'endinsa en la Barcelona convulsa posterior a la Setmana Tràgica, però també en la Barcelona en expansió, que creix demogràficament, que obre la Via Laietana, la dels inicis del pla Cerdà, la ciutat del Modernisme.

Salvadó admet que una editora el va empènyer a escriure sobre el Casino de la Rabassada. Però ell no volia imitar El jugador de Dostoievski, sobre la degradació del ludòpata, sinó que va preferir incidir en allò que envolta el joc, en com afecta una societat. «Més que el casino, em va fascinar el joc, i el fet històric és un vehicle per al relat», sosté, que assegura que per ell tot és relat i no es fixa en fer novel·la de gènere. Tot i així, l'escriptor ha seguit el seu mètode de treball habitual (diu que empra el 75% del temps per documentar-se, el 25% per escriure) i fa emergir la trama d'un context històric ric en anècdotes: per exemple, que Gustave Eiffel va proposar fer una torre a Barcelona però les autoritats van rebutjar-la, perquè preferien un arc de triomf, i la va fer a París; o que la burgesia es va posar d'esquenes al pla Cerdà, que el va acabar imposant el govern de Madrid.

Nascut a Andorra la Vella l'any 1951, Albert Salvadó va viure, de petit, quinze anys a Barcelona. «Recordava la ciutat trista, amb edificis bruts, i pensava que devia ser així també al 1911, però no; aleshores era una Barcelona com la del 1992, en ple canvi i explosió», opina. Salvadó és un dels escriptors més destacats de la novel·la històrica en llengua catalana, i en els seus llibres ha anat d'Egipte fins a l'edat mitjana, i de l'antiga Roma a la Segona Guerra Mundial. Una vida en joc arriba dos anys i escaig després de L'informe Phaeton. Ha escrit dues trilogies dedicades a Jaume I i a Alí Bei, i ha guanyat dues vegades el Premi Néstor Luján de novel·la històrica, amb les obres El mestre de Kheops (1998) i La gran concubina d'Amon (2005).