Comunicació

Albert Espinosa / Creador de ‘Polseres vermelles', la sèrie revelació de TV3 i líder de la nit dels dilluns. Ha estat seleccionada per a l'Input 2011

Quan estaves a l'hospital no tenies cap heroi que estava malalt com tu. I ara tenen herois com ells

A punt de publicar un nou llibre per Sant Jordi, Si tu me dices ven lo dejo todo... Pero dime ven, Albert Espinosa assaboreix l'èxit de la sèrie Polseres vermelles.

S'espera la bona acollida de Polseres vermelles?

No m'ho esperava. Que cada setmana tingués més audiència i guanyés a El barco i a La República! Hi ha escoles que els dimarts al matí a la primera classe fan Polseres vermelles: passen el capítol i després la comenten. I utilitzen la sèrie com una assignatura i això mola. A més TV3 la presentarà a l'Input [trobada anual en què les teles públiques presenten les seves innovacions] i és l'única ficció de l'Estat que hi va.

És una sèrie d'autor i és una raresa en les sèries de l'Estat.

Jo he treballat en moltes sèries com a dialoguista, però mai havia ideat una sèrie. He treballat a El cor de la ciutat, Jet Lag, Psico Express, Majoria absoluta... Quan em van oferir crear una sèrie la diferència va ser que vaig tenir un any per treballar-hi. Vaig demanar poder fer una sèrie com fan els guionistes americans. Poder escriure una primera temporada i, a més, estar immers en el càsting, en el rodatge, en el muntatge... També era important fer capítols de 43 minuts com a les sèries americanes. Amb 43 minuts les trames tenen sentit, les històries van bé. I escollir un càsting sense els rostres típics de TV3. No volia que la gent els veiés i digués “aquest és el que surt a tal sèrie”. He tingut la sort que amb TV3 es treballa molt bé, et deixen crear la sèrie. I Polseres s'està venent molt bé internacionalment. He gaudit moltíssim amb aquesta sèrie, perquè t'adones com ha canviat
la vida a la gent. M'escriuen i m'expliquen que la sèrie els
ha fet lluitar contra la seva malaltia, un altre que ha sortit d'una depressió o que ha agafat forces per anar a veure una persona malalta. Cada cop que obro el correu electrònic m'adono que és brutal el que significa la sèrie per a la gent. I això és molt difícil aconseguir-ho a
televisió. Els actors són fantàstics i en Pau Freixas fa uns plans que són cinema.

És una sèrie juvenil apta també per a públic adult?

Parla molt de com es crea el caràcter d'un nen, de com es fa adult. No és una sèrie d'hospitals. Està pensada per tenir quatre temporades; en cada una veus com van creixent els personatges: has vist els seus problemes, com s'ha creat el seu caràcter d'adult i entens el que els va passant. Explica com es crea un nen i es transforma en un adult, i és la barreja del món dels nens i dels adults.

Seria difícil veure-la en una
tele espanyola?

Per a mi és difícil fer les meves històries, on hi ha molta tendresa, on surten persones amb problemes psíquics o físics i he tingut sort perquè la taquilla m'ha anat bé amb les pel·lícules que he fet –Planta cuarta, Va a ser que nadie es perfecto–. Són històries a contracorrent. I TV3 mima els productes. Si hagués estat un fracàs, hauria emès
els 13 capítols. I això no passa en altres canals. Amb l'èxit
de Polseres, m'han trucat
per fer sèries similars.

Ha rebut ofertes?

De quasi totes les cadenes, sí. L'únic lloc on El barco no funciona és a Catalunya i es pregunten què és això de Polseres vermelles. Per a mi és un elogi, però la meva prioritat és fer la segona temporada de Polseres i no un altre producte. Tinc molt clara la segona temporada i crec que pot ser molt millor que la primera.

Hi haurà més capítols, doncs?

Encara no ho sabem. Ho estem negociant, parlant amb TV3 i Filmax per trobar una mane-
ra. Depèn de moltes coses.

Sap si en els hospitals infantils la sèrie té seguiment?

Dilluns passat que es va fer l'episodi de la quimio, em van escriure uns nens que m'explicaven que en veure'l es van adonar que volien continuar fent el tractament. La sèrie canvia vides, també a la gent gran li agafen més ganes de viure. Tinc una trentena de nens que estan en hospitals i que m'escriuen setmanalment i m'expliquen el que senten amb la sèrie. I m'agrada que tinguin herois que siguin com ells. Quan estaves a l'hospital no tenies cap heroi que estigués malalt com tu.

Projecta una imatge del càncer gens maleïda, sinó com un transit en la vida.

Crec que ho és. Totes les malalties que retratem, el càncer, l'anorèxia, les del cor... al final ets un nen malalt però pesa
més la paraula nen que la de malalt. I el projecte tenia sentit si podia explicar el caràcter d'aquests nens –i com anaven creixent– i no l'hospital.

Polseres vermelles pot ser el Verano azul de la generació dels nens d'ara?

Verano azul només n'hi ha un i és inimitable. Li tinc molta estima al Mercero. Polseres pot marcar una generació, però no com ho va fer Verano azul, que era molt trencadora: abordava l'homosexualitat, la regla, els
divorcis i la gent es queda amb el Chanquete ha muerto i les
bicicletes. Però Mercero va
ser molt valent. M'agradaria que Polseres vermelles fos recordada com Polseres vermelles i que fos un èxit i no l'etiqueta d'una sèrie tan mítica.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a