Comunicació

Josep Cuní: “Saber que en aquell moment me l'estic jugant, m'estimula”

Un home de directe.
Josep Cuní (Tiana, 1953) és un professional que se sent còmode en els programes en directe i reconeix que li costa quan es tracta de gravats. En aquest sentit, fa dos anys es va encarregar de conduir La Marató, el macroprograma de la televisió catalana amb més hores de directe. Enguany es farà càrrec també de l'especial de nit electoral del 22 de maig i moderarà el debat entre els alcaldables a l'Ajuntament de Barcelona. De fet, des del 2006 és el moderador oficial dels debats electorals a TV3. A la cadena catalana, entre altres espais, Cuní ha presentat debats setmanals com Coses que passen (2002), L'aventura quotidiana (2001), el magazín La tarda és nostra (1994) o Les notícies amb Josep Cuní (1991), primer informatiu propi que va tenir el Canal 33
L'opinió va implícita amb allò que vols dir (....) El que no pot ser és que sentis càtedra i no ha de ser editorialització

Aquest any Josep Cuní no ha pogut celebrar l'aniversari d'Els matins –set anys – a la plaça Catalunya, amb el contacte de l'audiència.

Recordo el titular d'una crònica d'una conferència que va fer a Tarragona. Cuní no volia ser periodista.

Jo volia treballar a la ràdio. De petit, escoltava la ràdio i pensava “un dia m'agradaria treballar-hi”. No m'havia plantejat acabar sent periodista. Quan volia treballar a la ràdio, a la ràdio es feia de tot menys periodisme: publicitat, programes musicals, entreteniment, concursos... M'estic referint a la ràdio que jo idolatrava de petit, la ràdio dels anys seixanta i ja vaig començar a treballar-hi quan no hi havia llibertat informativa.

El periodisme són etapes. Quines destacaria com les més representatives?

El periodisme és la vida. I la vida són etapes. Al final, la valoració, com més gran et vas fent, la fas de compendi que no pas d'etapa per etapa. Això és una novel·la i té molts capítols i hi ha capítols que et poden semblar més reeixits però al final el que val és la novel·la. De totes les etapes he après moltes coses. A Ràdio Joventut vaig començar a aprendre com era aquest món per dins, a Ràdio Terrassa a treballar tot sol, a lluitar contra els elements tècnics i Ràdio Barcelona vaig aprendre sobretot l'ofici. A Catalunya Ràdio vaig aprendre, si ho he de comprimir, a estructurar aquesta feina. I després hi ha hagut les etapes de la COM i d'Ona Catalana en les quals he après, en ser les dues etapes que començaven pràcticament de zero, a abocar tota la meva experiència en nous projectes.

Els matins de TV3 és el final d'etapa?

En quin sentit?

Com a últim gran projecte.

No ho sé. No he dissenyat mai la meva trajectòria. Tot el que he fet, ho he fet perquè m'ho han ofert. No m'havia plantejat en cap moment de les meves diferents etapes professionals fer allò concret. He tingut la sort que sempre m'han anat oferint projectes i he tingut la sort que cadascun era un repte per ell mateix, un tornar a començar de zero. I això, si ets una persona a qui no espanten els reptes, al contrari, que et motiven, és un al·licient afegit. Sí que és cert que ara estic en una de les etapes que mantinc amb més anys seguits; deu ser la segona després de Catalunya Ràdio. Sé l'avui i el demà immediat. Demà passat, si demà passat és d'aquí un mes, tres mesos, un any, tres anys, ni m'ho plantejo.

Es veu de corresponsal?

Em puc veure fent diferents feines. No em tinc per una persona monotemàtica ni unidireccional en aquesta feina. Sí que hi ha, amb els anys que vaig acumulant, coses en què em veig menys que en d'altres. Estic format en una etapa en la qual els professionals del món audiovisual estàvem preparats una mica per a tot o se'ns preparava per a tot. Home, en la mesura que si en el futur puc continuar triant, doncs no triaria segons quines coses. Però també crec que no m'oferirien ja segons quines coses. La meva imatge es relaciona molt amb un àmbit molt concret de la informació i l'ampliació de la informació en el registre de magazín.

No pensa que, amb la urgència, es passaran les tisores en els mitjans públics sense fer una reflexió prèvia?

No ho puc contestar perquè no estic a dins d'aquesta situació. Sóc un observador i en tot cas una víctima de les retallades: un observador de com es fa i una víctima de com s'aplica. La veritat és que no puc avaluar com s'està fent perquè no tinc informació. En tot cas crec que es pateix del mateix defecte que es pateix en tots els altres àmbits: no s'ha explicat bé i darrere del concepte del 10% sembla que l'ordre sigui un 10% a qualsevol preu, de tothom per igual. I evidentment això té molts matisos. El que lamento de les retallades és que si s'acaben complint, com aparentment sembla, no distingeixin el continent del contingut. No distingeixen l'estructura de la fórmula. No distingeixen la carcassa del producte. I això afecta el producte. Afectarà el producte i en canvi crec que no afectarà segons quins sectors de la carcassa on segurament es percebria menys per part de l'audiència. No m'imagino la Coca-cola fent una retallada i atacant la fórmula; no sé què tocarien, però la fórmula ultrasecreta, no.

La seva productora Broadcaster s'encarregava de Tvist, que va acabar fa una setmana. Ha estat fruit de les retallades?

Estava previst que durés tota la temporada, però les retallades l'han escapçat un trimestre. De tota manera, quan es va decidir el curs passat, en contra de la meva opinió, que anés en cap de setmana, ja vaig advertir que era un error perquè se'l condemnava i a més un diumenge a la tarda. Se'm va dir que no; bé, però els resultats m'han donat la raó. El compromís va ser per a tot el curs però s'ha tallat; li ha tocat rebre. Però era la crònica d'una mort anunciada. El que lamento és que tenint jo la raó d'entrada hagi hagut d'assistir a aquesta circumstància.

Tampoc hi haurà Els matins d'estiu a conseqüència d'aquestes retallades?

Això és el que se'm diu. A conseqüència de les retallades, el cost d'obrir el plató durant l'estiu és massa elevat. Per tant tornem una altra vegada al continent pel contingut. No és el cost nostre de fer Els matins d'estiu sinó d'obrir el plató. Hi ha un problema d'estructura que no sé si la retallada resoldrà perquè no sé com s'està estudiant ja que és la part que jo no controlo. Però no crec que hi hagi cap més productora a la qual hagin retallat d'una sola tacada dues coses.

Va arrancar la COM. Com veu la seva situació?

Hi ha una qüestió que és certa, però que no ho és més ara que fa cinc anys: hi ha una sobredimensió del sector públic. També és cert que hi ha un sector privat molt combatiu que s'ha fet més combatiu en els darrers temps i sembla que aquesta competència li molesta més per la banda comercial que no pas pels continguts. Lluites per l'anunciant.

I no per la notícia.

Exactament. A partir del moment en què el govern espanyol treu la publicitat a TVE s'obre una gran porta perquè després es reclami seguir el mateix exemple en la resta. I ara estem en aquesta batalla. També és cert que la COM té un vessant que ha de fer reflexionar molt, el de suport a les ràdios locals. Catalunya és un país on han tingut una força potentíssima des de sempre i per tant ni se les pot deixar caure a la seva sort ni tampoc se les pot menystenir. Perquè per una banda els grans no ocupen els llocs dels petits i perquè els petits, en aquest cas les municipals, han estat també una escola excel·lent per a professionals. Són elements que s'han de posar sobre la taula abans de prendre decisions, que en definitiva és el que trobo a faltar en tot. És una societat que, segurament com a conseqüència d'anar molt accelerada, pren decisions esverades i sense aturar-se abans a analitzar cada context. A partir d'aquí cal prendre les decisions tenint clar el context i la conjuntura del sector. Trobo a faltar això i sobretot transparència en la informació: què passa i per què passa. El moment és massa important perquè me'l resumeixin en un titular. El titular ja el farà el periodisme, no cal que me'l donin fet els que han de prendre les decisions. El que passa és que poden témer un titular que no els agradi i ja te'l donen fet.

Fa dos anys va rebre una oferta de TVE per a Los Desayunos?

TVE em va venir a buscar. Aleshores vam tenir una sèrie de converses i ells mateixos es van fer enrere. Quan Javier Pons era director hi va haver un conat de fer a TVE el que nosaltres fèiem aquí. I és lògic. Els matins s'ha convertit, progressivament, en la referència base de les cadenes privades en la remodelació dels matins, per a honor i satisfacció nostres. TVE volia fer el mateix però per una sèrie de circumstàncies això es va esberlar sense que hagués evolucionat gaire. Va ser una presa de contacte.

Li sedueix la televisió a Espanya?

No m'he posat fronteres. De la mateixa manera que no m'he imposat una estratègia, no m'he posat fronteres. Quin professional es vol tancar fronteres si l'idioma amb el qual t'has d'expressar el coneixes bé? Per què? Una persona que conegui bé l'anglès renunciaria anar a treballar a la Gran Bretanya o als Estats Units? O si dominés el francès, a França? O l'italià, a Itàlia? Li semblaria una traïció al seu idioma? En el cas de l'espanyol entren unes consideracions respectables però diguem que de prejudici.

Repetirà al capdavant de l'especial de les municipals. Una nit electoral continua essent un revulsiu?

És un dia excitant periodísticament. Pots tenir una previsió, una estructura, però després és sense xarxa i a tomba oberta. Però tinc l'experiència que tots els meus programes són oberts; la diferència respecte al dia a dia és d'intensitat i velocitat. Tot passa mentre fas el programa. A mi em passa cada dia. Avui [dimarts] no tenia previst haver de fer connexions i trucades per un incendi a la Sagrada Família. Quan estàs acostumat al directe, aquesta és la salsa. Personalment, em costa molt passar a fer un programa gravat. Tinc un inconscient professional que està molt vinculat al directe. Saber que en aquell moment me l'estic jugant, a mi m'estimula.

El periodista té opinió. El periodista que treballa en un mitjà públic l'ha de poder expressar sense problemes?

Un periodista, com qualsevol ciutadà, efectivament té opinió. La tradició diu que en els mitjans públics el periodista no ha d'opinar. Això és una fal·làcia perquè en una pregunta ja hi ha opinió, en una manera de construir una frase, ja hi ha opinió. L'opinió va implícita amb allò que vols dir; depèn de com ho dius. Una altra cosa és si això ha de ser amb gran desvergonyiment, com passa en el sector privat. Crec que hi ha un punt mig. La diferència és que en el mitjà públic has de poder ser tu si això comporta opinar, però també fent que el contrast amb la teva opinió existeixi en igualtat de condicions a com busques el contrast d'opinions de qualsevol altre. El que no pot ser és que sentis càtedra. Crec que aquesta opinió el que no ha de ser és editorialització. Perquè quan un editorialitza ho fa en nom de l'empresa i en una empresa pública, l'empresa és tothom.

Quin valor dóna a les xarxes socials?

L'aportació de les xarxes socials per a un periodista ha de ser matèria primera. I després el periodista ha de saber com canalitzar-ho. Aquesta aportació és fruit d'un impacte, d'una emoció, d'una opinió, d'una sensació... per tant, no és una font informativa neutra. Les xarxes socials són canalitzadors d'informació, distribuïdors d'opinió, no mitjans de comunicació. Cal que ens aturem, comptem fins a deu, contextualitzem tot el que ens passa, separem el gra de la palla i analitzem les coses en profunditat. La societat de titulars que hem impulsat ens ha devorat a nosaltres mateixos i a força d'ajudar a fer titulars, al final, com si fos un bumerang, ens hem quedat pensant només a partir dels nostres propis titulars. I això és molt perillós. A més de no ser bo.


n


p

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a