“Les dones no sabem quines històries volem”

Volia fer un model per ajudar la gent que es posa davant d'una sèrie de televisió. Però el món dels fans té unes regles i el dels acadèmics, unes altres. El llibre d'Expediente X, acadèmicament, m'ha tret molt respecte i prestigi, perquè el troben massa populista. Però considero que moltes de les anàlisis que es fan des del món acadèmic no pensen gens en el consumidor de les sèries. Part de la nostra feina hauria de ser fer alta divulgació.

I tant! Però ja he perdut la por. Quan vaig fer la tesi doctoral, Monstres al cinema i la literatura anglesa contemporània, La Caixa em va donar la beca per fer el doctorat a Escòcia i m'hi va legitimar. I ara puc impartir una assignatura al semestre vinent sobre Harry Potter. Als països anglosaxons fa 30 anys que s'estan fent estudis de cultura popular!

Els meus estudiants van començar a llegir Harry Potter a l'edat del protagonista, entre 9 i 11 anys. I han arribat a la Universitat com a fans. La meva feina consisteix a ensenyar-los com és el treball acadèmic, com s'ha d'analitzar més enllà de la trama.

Els estereotips canvien relativament. Hi ha la histèrica boja, però també l'heroïna forta que es comporta amb més integritat i efectivitat que l'heroi. Al final no importa tant quina heroïna tenim sinó que les dones no tenen accés a la creació o l'hi tenen molt minoritari. El 80% dels personatges femenins els han escrit homes. És cert que hi ha perfils femenins fascinants, però hi ha un gran retrocés.

Demostra l'estancament de l'entrada de les dones als mitjans audiovisuals i també del menyspreu de l'audiència femenina. Mentre anem responent com a públic amb sèries com Homeland, per exemple, no hi ha raó per canviar els models. També hi ha retrats negatius en personatges masculins...

Perquè ells no es veuen mai com una classe homogènia i nosaltres, que lluitem per una representació més justa, sí que ens hi veiem i qualsevol personatge sembla que afecta la representació de totes. Als homes els costa d'entendre. I a les dones, els costa d'entendre que l'esforç no està en el fet de dir “m'agrada la Carrie de Homeland, o l'Scully d'Expediente X” sinó en el fet de dir “vull dir les meves històries”. El problema és que no sabem quines històries volem dir les dones.

És una gran escriptora però no m'interessen gens les trames que narra ni els seus personatges femenins. Em molesten profundament els intents d'erigir-la en feminista quan era absolutament conservadora i amb uns valors que desgraciadament continuem copiant.

És la novel·la romàntica basada en la dominació. Cims Borrascosos m'agrada molt però sempre l'explico fent una crítica ferotge a aquest model romàntic. Estic cansada de dones que s'enamoren de paios que després les atonyinen. I no entenc com el model romàntic s'ha pervertit tant. Sento dir-ho, però passa una cosa molt greu si aquesta és la ficció que agrada a les lectores.

Una de les grans contribucions d'Expediente X va ser acostumar a la gent a la televisió d'alta qualitat. També va ser la primera de generar molt de debat a la xarxa, va coincidir amb els inicis d'internet, molta ficció i una comunitat virtual. Els crítics destaquen l'HBO, que aporta un model, però seria injust no reconèixer el mèrit d'Expediente X.

Després del disgust de Lost, no consumeixo gaires sèries. Ara estic amb The Wire.