Comunicació

Pau Freixas / Director i productor executiu de la sèrie ‘Cites' de TV3

BIOGRAFIA

Un cineasta de televisió
Pau Freixas (Barcelona, 1973) és conegut sobretot per la pel·lícula Herois (2010) i per la sèrie Polseres vermelles (2011). Per a TV3 també va dirigir la sèrie policial Àngels i Sants (2006). En cinema també ha dirigit Cámara oscura (2003).
‘Cites' és més càlida que la sèrie britànica. No és tant un retrat social i més comèdia romàntica
La referència a la sèrie original britànica és inevitable, però la majoria del públic de TV3 no la coneix. Això juga a favor per a l'estrena de la sèrie?
I tant! Més que res perquè els espectadors que la coneguin i esperin veure a Cites una versió de Dates s'emportaran una decepció. Només hem aprofitat el punt de partida i ho hem portat a un lloc que fa més pel públic català. De Dates m'agradava el plantejament inicial i el toc d'elegància, però en la fredor que desprenia no m'hi reconeixia. Ho hem fet més càlid, amb ingredients de comèdia romàntica, també hi ha drama, però sobretot té una voluntat d'esperança que a la sèrie original no hi és. Són tretze episodis amb dues cites cada un, per tant són 26 cites, i la sèrie original té nou capítols de 25 minuts amb nou cites. De l'original només n'hem aprofitat tres, ho hem escrit tot de nou.
La sèrie britànica us va servir de font d'inspiració.
Sobretot el punt de partida: dues persones que s'han conegut a través d'internet i es troben per primer cop. I explicar quan es coneixen en persona al bar, al restaurant, i mostrar aquest punt morbós, romàntic, digues-li com vulguis, també la incomoditat, el que ensenyes, el que amagues. I volíem fer-ho des del nostre territori i la nostra manera de ser i de viure-ho. Barcelona també és més càlida que Londres.
Em recorda ‘En la ciutat', de Cesc Gay.
Segurament per la idea coral de personatges i històries. Però nosaltres juguem més amb els elements de serial perquè hi ha personatges que es repeteixen i van tenint cites amb diferents persones. Sí que hi ha un esperit de collage final, però volem muntar més una trama. Per exemple, una cita de dues persones pot convertir-se en un triangle amorós: l'arquetip de la noia pija (Blanca, que interpreta Bea Segura) queda amb un tatuador (Martín, Isak Férriz) que és totalment contrari a ella. I després ella coneix un altre personatge que a priori fa més per ella. Tot això genera vincles. No vas desencaminada amb la referència a la pel·lícula
En la ciutat i amb el concepte d'històries creuades, però Cites no té tant de retrat social i més de comèdia romàntica.
Cites busca el final feliç, és complaent amb l'espectador, o té un to agredolç?
Té de tot, en tots els sentits. Quant a tendències sexual, d'edat i també d'esperit. Hi ha històries més blanques i positives, més romàntiques i ensucrades, i d'altres que és només una trobada buscant un encontre sexual i tenen més un component morbós i gens romàntic. No sempre hi ha una tendència al final feliç; està equilibrat.
En aquesta varietat de perfils i històries, tothom s'hi pot sentir identificat.
Penso que sí. La identificació hi serà, encara que mai no t'hagis citat a través d'internet. Hi ha unes idees preconcebudes quan cadascun va a la cita amb unes expectatives, tot i haver parlat prèviament a través del xat i per tant haver, en certa manera, acordat el que esperen mútuament. Hi ha aquesta incomoditat i es genera una empatia que és fàcil posar-te a la pell del personatge. També crec que la sèrie farà venir ganes als espectadors de tenir cites: són nits especials, algunes surten bé, d'altres no, però aquesta característica d'especials que tenen les fa atraients: és maco conèixer algú i connectar-hi, el mateix esdeveniment de la cita té un encant.
De tenir papallones a l'estómac.
Exacte. Els nervis previs de quan arribes i la impressió de quan us veieu per primer cop, una imatge diferent de la foto d'internet...
La sèrie té dues dates significatives: el 14 de febrer, diada internacional dels enamorats, i que s'acaba per Sant Jordi, la nostra data per a l'amor.
Finalitzar per Sant Jordi era buscat. Volíem un episodi final èpic, que l'últim capítol passés per Sant Jordi, per a nosaltres era un símbol i volíem que fos així.
Expliqui'm el rodatge; ha sigut com un muntatge teatral, no?
Cada capítol tenia quatre dies de rodatge, que vol dir que cada cita tenia dos dies. I això ens ha permès assajar el rodatge amb les parelles d'actors protagonistes de les cites. Per cada dia que rodes tens un dia d'assaig amb els actors, el director i els guionistes.I certament és com un obra de teatre exprés. Normalment en televisió no ho pots fer.I el procés ha estat molt xulo perquè els actors han pogut agafar el to del personatge, fer-se'l seu, i també matisar els guions amb els guionista si no ho veien clar i si el director volia fer un canvi, etcètera.
Del món infantil de Polseres vermelles a un univers adult. Com ha estat el canvi?
Ha estat buscat. Polseres ja és un camí esgotat. Va fer el seu viatge i va ser preciós. Però tenia ganes de treballar amb adults i de parlar de conflictes diferents. I amb Cites m'he pogut treure aquesta espina.
La tele d'aquí ha fet un salt qualitatiu quant a sèries, més arriscades?
Clarament la tele està fent una evolució a millor, amb històries que surten de la quotidianitat. És una bona època i és bo que surtin El Ministerio del Tiempo, Vis a vis i tots els projectes també de Bambú, molt en la línia BBC. Hi ha una riquesa de colors que fa anys no hi era.
GEMMA BUSQUETS
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.