BCNegra escalfa l'hivern editorial

Sí, es pot riure, i molt, amb el gènere negre. I, sí, també pot ser un instrument àcid de denúncia social. El conjunt de relats curts que Teresa Solana aplega a Set casos de sang i fetge i una història d'amor (Edicions 62) en són la prova. L'autora ho argumenta així: «Sóc incapaç de veure un mort, sóc de les que es desmaien, ni podria entrar en una sala d'autòpsies, i per tant recórrer a l'humor per posar-hi distància em serveix.» A més: «El crim, la sang i fetge són una excusa per desdramatitzar-ho i explicar les altres històries, no vull que el lector se senti malament sinó que s'ho miri des d'una altra òptica.» Per la ploma de Solana hi transiten escenes hilarants, com ara el cadàver exposat en un museu o el maltractador que mor a les mans de dues àvies i acaba enterrat a trossos a les plantes de la terrassa. Sempre hi ha algun tema de fons, i els elements fantàstics poden servir per criticar des de l'especulació immobiliària (en el cas d'un vampir) o l'elitisme de la classe alta (en la història dels fantasmes). «Hi ha un humor fàcil de fer si afecta la gent més feble, i jo tinc tendència a dirigir la meva crítica als que tenen a les seves mans les eines per canviar les coses, els poderosos», diu.

Set casos... aplega relats escrits els darrers tres anys, mentre treballa en una altra entrega de la sèrie dels germans bessons. L'autora confessa que l'actualitat, el que llegeix als diaris, és una font d'inspiració constant. «Les notícies de successos no m'agraden: una cosa és la crònica negra i una altra la literatura. El que faig és agafar el gènere com a excusa per intentar explicar-li coses al lector. El gènere negre és molt versàtil», apunta.

Solana opina que si hi ha pocs autors de novel·la policíaca en català és, d'una banda, perquè es tracta d'un gènere poc prestigiat. D'una altra, té a veure amb els vents que bufen a les lletres catalanes. «La literatura catalana, per desgràcia, sovint està més preocupada del prestigi que pels lectors; hi ha massa escriptors que menyspreen els lectors d'una manera incomprensible, i tractar un gènere més popular o fer un tipus de literatura que pot arribar a més gent no està gaire ben vist... Hi ha un prejudici que algú que fa novel·la negra és només per llegir al metro», critica. Solana defensa també un català més col·loquial. «El gènere m'exigeix el català més popular, corromput, mestís, d'una ciutat com Barcelona. Aquest català forma part de la meva història, i no entenc que els escriptors catalans pretenguin silenciar aquestes veus.» Per l'autora, «és un problema d'elitisme perquè uns senyors tenen el monopoli de decidir què es vàlid i què no ho és; per tant, és una manera d'excloure. Vist així, la tasca que fan les acadèmies de la llengua em sembla horrorosa i l'únic que s'aconsegueix és que els lectors s'allunyin del català», conclou.

L'efecte Millennium existeix. L'èxit aclaparador de la trilogia d'Stieg Larsson ha significat una porta d'entrada a un conjunt d'escriptors nòrdics. Ho confirma Åsa Larsson, una advocada sueca que fa uns anys va optar per posar-se a escriure novel·la negra. No té cap lligam amb l'autor de Millennium. «En comparteixo el cognom, Larsson, molt comú a Suècia. Jo sempre havia pensat que era molt avorrit, i ara m'encanta!», exclama. Larsson ha estat a la BCNegra per presentar Sang vessada (Columna), el segon títol de l'autora que es publica en català, després d'Aurora boreal. La sèrie continua: l'advocada Rebecka Martinsson i la policia Anna-Maria Mella hauran d'investigar l'assassinat de la rectora d'una església al poble de Kiruna, al remot Cercle Polar. L'autora creu que les dues dones tenen alguna cosa d'ella mateixa: «En el cas de la Rebecka, m'hi identifico pel fet d'abandonar un poble petit, anar a una ciutat a estudiar i entrar en el món dels advocats, en què no hi acaba d'encaixar; després tornes al teu poble i sents que ja no hi pertanys. Pel que fa a l'Anna-Maria, perquè sap qui és, què vol i té una vida familiar.» A Sang vessada, Åsa Larsson tracta el món de les sectes i el fanatisme religiós, temes que va abandonar en els següents llibres. «Em sembla interessant en el gènere negre tractar les organitzacions piramidals, en què pots entrar en conflicte amb la teva integritat i els teus límits; són organitzacions que et diuen com has de pensar, com actuar, tant a l'Església com a l'exèrcit o la policia. Poden ser molt nocives per a l'individu perquè pots perdre la fe en la teva autoritat», raona.

Larsson està escrivint la cinquena novel·la, i la sisena serà l'última de la sèrie. «No mataré la Rebecka ja que seria faltar al lector i una mena de traïció al gènere que no sé si s'ha fet mai... En qualsevol activitat creativa, és important saber quan parar», reflexiona. Això, però, no vol dir que tingui plans literaris de futur per escriure altres gèneres. «L'actitud valenta consisteix a no saber què faré després; saber-ho o planificar-ho seria com l'home que es busca una amant sense deixar la seva dona.» Larsson opina que la novel·la negra la va escollir a ella, i no al revés. «No pretenc tenir cap punt de vista polític ni tractar temes des d'un punt de vista periodístic. Simplement, vull escriure sobre el que em surt, i crec que em vaig encaminar cap a la novel·la negra després d'haver llegit, en els anys en què era més religiosa, l'Antic Testament, que és un llibre molt violent.» Ara, mira enrere i no vol tornar a fer d'advocada. «Prego i espero ser escriptora per a la resta de la meva vida! No ho dono per suposat. Ara ho estic gaudint i no trobo a faltar la meva feina d'advocada; és un món molt materialista i enfocat als diners..., però sí que trobo a faltar tenir companys de feina, escriure és molt solitari!»

Anne Zouroudi està escrivint ja el cinquè episodi dels casos del detectiu grec Hermes Diaktoros, tot i que a l'Estat només se n'han publicat dos, en castellà, El mensajero de Atenas i ara El pecado de Midas (Duomo Ediciones). En el seu cas es tracta d'una sèrie de set llibres, malgrat que no descarta continuar-la: «Estic enamorada d'Hermes, i em trenca el cor perdre'l.» Cada volum del cicle aborda un dels set pecats capitals. «Són un concepte etern, i encara constitueixen un codi moral molt bo a seguir; jo no sóc partidària de religions però sí de seguir la vida d'acord amb una moral», raona l'escriptora. Zouroudi és anglesa tot i que porta Grècia al cor després de viure-hi uns anys. I Grècia és vital, «un personatge essencial» de les seves novel·les, en les quals vol mostrar dues cares: la idíl·lica, però també la més fosca i desconeguda del país. També la mitologia hi té un paper fonamental, començant pel protagonista Hermes, que pren el nom del déu missatger. «En els llocs més recòndits del país pots arribar a sentir la presència dels déus», afirma Zouroudi, que creu que els mites grecs aporten una lliçó per a cada aspecte de la condició humana.

Hi ha una tendència generalitzada dels escriptors de novel·la negra a no voler desprendre's del seu protagonista, amb el qual han viscut moltes aventures. A John Connolly li passa amb Charlie Parker, el seu detectiu nord-americà: «A mesura que les novel·les avancen van cap a una conclusió. M'agradaria seguir-les escrivint uns quants anys més, perquè m'ho passo bé i hi ha més coses que vull explorar amb ell; el trobaria a faltar, s'ha convertit en una mena de prisma a través del qual miro el món, i hi ha molt de mi en ell.» Així ho explica un dels escriptors estel·lars d'aquesta BCNegra. Bromera acaba de publicar Els amants, una nova entrega de la saga. En aquest episodi, Parker ha estat desposseït de la seva credencial d'investigador, i s'aboca a esbrinar el seu passat, relacionat amb el suïcidi del seu pare, un policia que es va treure la vida després de matar una parella. «Parker té el meu gust, i comparteix la meva perspectiva del món, encara que potser una mica més obscura; és una mica una versió de mi mateix», explica. Tot i així, Connolly creu que és més fàcil escriure novel·la negra quan el personatge té entre 30 o 40 anys i conserva l'agilitat per esbatussar-se o fugir corrent. «M'agrada la idea de fer que envelleixi perquè el caràcter de les novel·les canvia.»

«Ara ja he enllestit una nova novel·la, The whisperers, que ha estat molt interessant i molt difícil d'escriure, però per primer cop a un dels meus editors no li va agradar. Com a escriptor tens aquests moments de dubte, sé que en un determinat moment toparé amb el sostre de les meves capacitats... i tard o d'hora un llibre no funcionarà. Si escrius molts llibres que són iguals, estàs acabat», argumenta Connolly. En tot cas, són dubtes que no ha tingut amb Els amants, en el qual tenia «confiança plena» quan el va escriure, tot i que és el llibre en el qual canvia la perspectiva, «perquè és el primer en què queda clar que els elements sobrenaturals no són només una manifestació de la imaginació de Parker sinó una cosa ben diferent». En les seves històries, és habitual la barreja de realitat amb efectes sobrenaturals, tècnica amb la qual s'enfronta amb el «conservadorisme de la novel·la negra, que no sol barrejar gèneres i li desagrada especialment allò sobrenatural». Ara, amb Els amants, Connolly diu que corre el risc que a alguns lectors no els agradi «explicitar el que abans només era implícit..., ja ho veurem».

En els seus llibres hi té un paper important la música i, de fet, ha publicat CD amb la banda sonora de les seves novel·les, que titula Into the dark, amb temes de Low, The National o Sufjan Stevens, entre d'altres. Connolly no descarta escriure altres gèneres, com ja ha fet als Estats Units i Anglaterra, i fa un anunci sorprenent: «M'agradaria escriure sobre gastronomia.»