Elzéard Bouffier

Plantar llavors incansablement, durant tota la vida, sense que ningú en sàpiga res, amb el propòsit de transformar un paisatge i de retruc millorar la vida dels habitants de la zona. Aquest gest tan senzill metòdicament repetit possibilita la conversió d'un desert en una terra promesa. Els especialistes inventen respostes a la màgica transmutació sense ni tan sols tenir en compte la idea que pugui tractar-se de l'obra d'un sol home. A L'home que plantava arbres, Jean Giono ens relata la tasca d'Elzéard Bouffier, un dels herois anònims que al llarg de la història, lluny de cercar reconeixements, abracen amb convenciment una causa que els transcendeix i no defalleixen en el quefer diari per acomplir la missió que s'han encomanat. L'autor situa aquesta bella història en una comarca erma i deshabitada de la Provença entre la Primera Guerra Mundial i la Segona, però el personatge del conte, un solitari pastor de muntanya, és l'arquetip d'una mena de persones que perseveren en la seva dedicació al marge de tot el que les pugui distreure de l'execució del deure que han assumit. Giono escriu que «perquè el caràcter d'un ésser reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant un caràcter inoblidable». Hi ha qui critica del llibre una moral fàcil, excessivament alliçonadora, i en menysvalora la qualitat literària. Tanmateix ens trobem davant d'una d'aquelles petites joies a les quals cal recórrer en diferents moments vitals per interrogar-nos sobre el nostre obrar i ressituar-nos al món.