Qui té boca s'equivoca

Que n'és de bonic! Quan hauria de dir «m'he equivocat» i quedar com un ruc, puc dir emfàticament errare humanum est i quedar com un senyor. Doncs sí, em vaig equivocar. I més d'una vegada. Dec ser molt humà. Ja explicava fa uns dies que havia dedicat temps i esforç a la recerca d'un llibre de Pou i Sabater del qual només sabia el títol, Yo tiro la piedra, perquè imaginava que hi trobaria un seguit de denúncies contra la societat gironina i espanyola dels anys cinquanta, al costat d'una defensa personal aferrissada de l'autor davant les acusacions que l'havien portat a ser expulsat del col·legi d'advocats. Si ell gosava tirar la pedra –probablement la primera– devia ser perquè es considerava innocent i, per tant, autoritzat bíblicament per acusar els que considerava autèntics culpables. Ja avançava que la recerca m'havia dut a les mans el llibre i que la primera impressió havia estat decebedora. M'havia equivocat.

Em podria justificar perquè, a més del títol provocatiu, la solapa anuncia, entre altres coses, La más dura requisitoria que se ha hecho contra la calumnia, El abogado, el médico, el juez, el sacerdote son la expresión de los más altos valores de la comunidad, El drama de un hombre bueno que llega a matar, La locura de un artista i encara El proceso del siglo o la revelación de un gran farsante. Quan, fa tants anys, vaig tenir a les mans el llibre potser aquestes crides em van induir a l'error.

Yo tiro la piedra es limita a explicar unes quantes històries, probablement reals, en què l'autor no està d'acord amb la valoració moral o legal que faria la majoria. He de dir que si pretenia convèncer de la injustícia de la qual es creia víctima, no se'n surt. En canvi, ves per on, l'advocat escriptor ens demostra –malgrat el poc domini de la tècnica i els problemes editorials evidents– un cert sentit literari remarcable. El text referit a un jove capellà protegit dels marquesos de Cruïlles que acaba condemnat per l'acumulació de calúmnies té molta força i recorda maneres que podrien signar una Víctor Català o un Prudenci Bertrana (en castellà, naturalment). Ja que l'he llegit per vosaltres, mereixíeu un mínim comentari. Alguna cosa n'hem tret del meu primer error.

El segon és de més mal explicar. Comentava la setmana passada la pel·lícula Tres dies amb la família, que ha donat a Mar Coll un Gaudí i un Goya en pocs dies. Criticava injustament que no s'hagués estrenat als circuits comercials, quan la veritat és que es va mantenir en cartell unes quatre setmanes als cinemes Ocine, els antics Oscar. Devia ser a començament d'estiu, si no m'erro ara. Els amics del Truffaut van tenir l'encert de recuperar-la en el moment oportú. Qui té boca s'equivoca.