la contra

Mariano, l'altre Fortuny

La Pedrera rescata en una exposició l'univers creatiu polièdric del fill de Marià Fortuny

Tenia quatre anys quan el seu pare, el gran pintor Marià Fortuny i Marsal, va morir prematurament, als 36 anys. El fervor artístic li bullia a la sang, i no només per herència paterna. La seva mare, Cecilia de Madrazo, era descendent de la influent saga d'artistes de la cort reial espanyola. Mariano Fortuny Madrazo va ser l'altre Fortuny de renom internacional, però amb els anys va quedar eclipsat per la reputació, aquesta sí encara ben vigent, del seu pare.

En morir, l'any 1949, Fortuny Madrazo va caure en el pou de l'oblit, tant a l'Estat espanyol com a Itàlia, que és on va viure gran part de la seva vida. Una exposició a la Pedrera de Caixa Catalunya, Fortuny, el mag de Venècia, se submergeix fins al fons del polièdric, ric i inquietant, univers artístic de Fortuny Madrazo. La mostra, oberta fins al 27 de juny, aplega 300 obres, la major part de les quals procedents del Museu Fortuny del Palazzo Pesaro degli Orfei de Venècia, un palau que Fortuny volia deixar en herència a l'Estat espanyol –que va renunciar a la donació–, i que, com ell mateix, ha anat emergint de la decadència en temps recents, gràcies a un sòlid projecte de restauració, encara en curs, de les autoritats venecianes.

Mariano Fortuny Madrazo (a partir d'ara, Fortuny a seques) va ser un tot terreny de la creació artística, a la qual va dotar d'un laboratori de recerca constant: va excel·lir en la pintura (en aquest camp, molt menys que el seu pare), el gravat (ídem), l'escenografia, la luminotècnica, la fotografia (Helmut Newton va quedar meravellat amb els seus nus tan sensuals), el disseny tèxtil i la moda (on va triomfar realment). Va néixer a Granada el 1871 –on va treballar el seu pare just abans de morir a Roma–, i després de viure la seva infantesa a París, el 1889 es va establir definitivament a Venècia, sense el mite i el misteri de la qual és impossible entendre la personalitat exuberant i complexa de Fortuny.

En el seu moment de màxim esplendor, Fortuny va ser conegut com el petit Leonardo, o el mag de Venècia, com el va batejar Marcel Proust, que el va citar més de vint vegades com l'autor dels vestits dels personatges de la seva obra mestra A la recerca del temps perdut.

Fortuny va ser un dels grans dissenyadors de moda del seu temps, inventor de peces de vestir que han transcendit fins avui. És el cas del Delphos, una senzilla túnica de tela prisada, d'inspiració hel·lenística, que a principi de segle van portar, en la vida i als escenaris, actrius, ballarines, aristòcrates i femmes fatales de tot el món. La passió pel Delphos de Fortuny no ha decaigut cent anys després: en els darrers moments de vida, el 2004, l'escriptora Susan Sontag va demanar a la seva companya Annie Leibovitz que la fotografiés per última vegada amb un d'aquests vestits.

De totes les arts, la preferida de Fortuny va ser el teatre, «el seu veritable i únic amor», escriu en el catàleg de l'exposició l'alcalde de Venècia, Massimo Cacciari. Wagnerià fins al moll de l'os, Fortuny es va entregar en cos i ànima a l'escenografia, que va renovar i modernitzar amb insòlits aparells i sistemes d'il·luminació que van fer possible l'efecte il·lusori de la profunditat de l'escena. Les seves patents, que va comercialitzar l'empresa alemanya AEG, van arribar a teatres de tot el món. L'any 1929, Fortuny va intentar, sense èxit, vendre el seu invent al Liceu de Barcelona. També aquell any, i en el marc de l'Exposició Universal, va presentar un ambiciós projecte de teatre a l'aire lliure que s'havia de construir a Montjuïc. Tampoc no va prosperar. I és que, per desgràcia, a la seva terra d'origen mai no es van voler adonar que de Fortuny genial no n'hi havia un de sol, sinó dos.

«Fortuny va tenir una actitud visionària i la prova és el seu instint d'innovació. Però hi ha hagut un greu equívoc: se l'ha associat amb la decadència, amb el final d'un món superat per la modernitat. L'exposició de la Pedrera superarà aquesta inexactitud», explica convençut Giandomenico Romanelli, director de la Fondazione Musei Civici di Venezia i comissari de l'exposició.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.