«Una galeria d'art és un negoci difícil»

–«En un moment en què conflueixen moltes insatisfaccions personals i professionals. Sempre he sigut sensible amb l'art, però és a partir del 1997 que decideixo dedicar tot el meu temps lliure, i tot vol dir tot, a veure exposicions, fires d'art i galeries de fora d'Espanya. Vaig anar entrant en aquest món i de cop ho vaig tenir claríssim: ser galerista era fascinant! El 2000 vaig deixar la meva feina en una productora de publicitat.»

–«‘Com m'ho faré?', em deia a mi mateixa! Currículum: zero. Experiència: zero. Contactes: zero. Comences des de baix. Vaig intentar treballar per a una altra galeria, ni que fos portant cafès...!, però no va sortir res. Jo ja no era una joveneta. Gràcies a la meva feina anterior, havia acumulat uns diners i, bé, em vaig llançar a la piscina tota sola. I t'asseguro que en una piscina bastant buida. Vaig obrir la galeria el febrer del 2003. Però des del 2000 pensant-t'hi a consciència. Quan vaig deixar la meva feina, vaig estar tres anys sense treballar en res, només pensant, fent recerca, movent-me...»

–«És un negoci difícil. Molt dur. Hi ha exposicions que trigues mesos a vendre-les. Mesos i mesos. Jo crec que si entrés un auditor em diria: ‘Has de tancar!' He fet i estic fent un sacrifici immens. No tinc caps de setmana des de fa mesos. I si durant tres anys no hi ha vacances, no n'hi ha. Em compensa que ho disfruto molt.»

–«Una imatge falsa. Jo no sé si les altres galeries ingressen milions d'euros cada mes, cosa que dubto, però en el meu cas no és així. Cobreixo despeses i una mica més, res per llançar coets.»

–«Jo volia fer alguna cosa que no existís a Barcelona. Des del principi, volia fugir radicalment d'un context local; no volia artistes només catalans i espanyols, sinó portar artistes de fora que la gent no conegués. Com tampoc no volia tractar la galeria com una botiga on entra la gent i li ofereixes una cosa. El meu perfil no és el d'una persona agressiva, corcó, híper relacions públiques... No, el meu treball és més de despatx. Ha costat fer entendre aquest concepte de galeria, pràcticament inèdit a Barcelona fa set anys i encara ara molt poc visible.»

–«Hi ha un sector de gent que no li interessa el que jo faig. Entre cometes, tinc un perfil poc vistós, poc fàcil de digerir o poc comercial. Molt entre cometes, ep!, que és fàcil posar etiquetes.»

–«Amb les d'aquí hi tinc zero tractes comercials. En art contemporani, el nostre país és massa petit i això de tenir un artista que té tres o quatre galeries espanyoles... jo, no. Amb les de fora tinc més contactes, però... és difícil. Quan la gent veu una galeria espanyola... ufff... No tenim gaire bona reputació.»

–«No, però perquè jo ja estic acostumada a patir. A veure, per a mi l'any 2009 no va ser dolent. El 2010 ja ho veurem, però de moment no és pitjor que l'any passat.»

–«Sí, ja fa cinc anys que hi vaig. Va ser tota una sorpresa. M'ha ajudat, és clar, però també t'he de dir que els tres primers anys hi vaig perdre diners. Arco és una fira peculiar, hi ha molta consanguinitat... Aquí s'ha dit sempre, i és ben cert: la gent et reconeix el dia que et veu a Suïssa. I és trist perquè és així de cru: jo em trobo col·leccionistes a fires a l'estranger que viuen a dos carrers de la meva galeria. I no hi han entrat mai.»

–«Jo em pregunto: i per què hi ha d'haver una fira a Barcelona? Dóna'm deu raons.»

–«No hi estic pas en contra, però compte, perquè una fira és una cosa molt seriosa. Barcelona està preparada per competir amb les grans fires del món? Jo crec que no. La culpa la tenim tots: galeristes, institucions, col·leccionistes, crítics. Han de canviar moltes coses. Si es fa una fira, s'ha de fer bé. Molt bé. Barcelona té molt encant, això ho sabem tots, però per fer una fira no és suficient. L'únic que tindrà futur és que els col·leccionistes trobin aquí el que no troben enlloc.»