Els últims morts del franquisme
Les famílies de Gustau Muñoz i Agustín Rueda celebren la iniciativa d'ERC per tal que la llei de la memòria recordi les víctimes del 1978
Des de la mort de Franco fins a la proclamació de la Constitució, Catalunya va viure en un clima de violència política. Les forces policials de l'Estat i els grups d'extrema dreta sabien que la dictadura tenia els dies comptats, però no volien abandonar el poder gratuïtament. Les pallisses a la presó, les venjances parapolicials o la repressió de manifestacions reivindicatives van provocar, segons denunciava Amnistia Internacional, desenes de víctimes mortals durant aquells anys de la Transició.
L'extrema esquerra, sobretot la que no descartava la violència, va ser qui va rebre els cops més durs. La majoria de morts causats per agents policials militaven en moviments aleshores no legalitzats. Víctimes com ara l'anarquista Agustín Rueda –mort arran d'una pallissa dels funcionaris a la presó de Carabanchel– i l'independentista Gustau Muñoz –assassinat per un tret durant la manifestació de l'Onze de Setembre– no han rebut cap homenatge ni reparació, ja que van morir l'any 1978. La llei de la memòria només recorda les víctimes fins al 6 d'octubre del 1977. Tanmateix, trenta anys després, les famílies de Rueda i Muñoz, amb la col·laboració d'ERC, volen portar el seu cas fins al Congrés.
ERC, que exigeix que la llei de la memòria històrica recordi les víctimes fins l'entrada en vigor de la Constitució, el gener del 1979, va presentar fa dues setmanes una proposició no de llei al Congrés perquè l'Estat faci un informe sobre les víctimes del 1978 i, si s'escau, els reconeguin reparacions i indemnitzacions com a últimes víctimes de la dictadura. El diputat d'ERC i impulsor del projecte, Joan Tardà, denuncia que les morts d'aquests activistes polítics són «preconstitucionals» i haurien de ser «perseguides i reparades com les de la dictadura».
Tot i això, Tardà sap que el PSOE i el PP, amb majoria al Congrés, rebutjaran una ampliació del termini de la llei de la memòria. La qüestió s'ha de discutir properament en la comissió constitucional presidida per José Bono. Conscient de la seva debilitat, Tardà explica que «l'objectiu és arribar a la discussió al Congrés amb el màxim suport polític i social».
L'estratègia d'ERC
El primer pas serà portar el debat al Parlament de Catalunya. La diputada d'Esquerra Maria Mercè Roca, encarregada dels assumptes de memòria històrica, s'entrevistarà amb els familiars de les víctimes durant les properes setmanes. El segon pas serà trobar les complicitats necessàries en el PSC i, sobretot, a ICV-EUiA.
Finalment, els diputats d'Esquerra podrien demanar que el Parlament fes una declaració o manifest de suport. «Així, quan ho discutim a Madrid –subratlla Tardà– podrem demostrar que tenim el suport de bona part del Parlament.» Un èxit modest però simbòlic va ser la moció aprovada divendres per unanimitat en el ple municipal de Sallent –el poble de naixement d'Agustín Rueda– a favor de la iniciativa de Tardà. A petició d'ERC, tots els regidors de CiU, el PSC, ICV i CUP hi van donar suport.
DADES
NOM
Gustau
Muñoz
EDAT
16 anys
MORT
11-setembre-1978
MILITÀNCIA
Membre del PCE (i)
NOM
Agustín
Rueda
EDAT
24 anys
MORT
14-març-1978
MILITÀNCIA
Anarquista
Mort per una pallissa a la presó de Carabanchel
«Va ser una pallissa intensa, prolongada i tècnica», explicava l'any 1982 el fiscal del cas d'Agustín Rueda. El cos, segons les fotografies d'un funcionari de presons, va quedar destrossat, amb desenes d'hematomes i sang pertot arreu. Deu funcionaris van ser condemnats per les tortures patides durant tres hores pel jove anarquista de Sallent. Els policies volien saber qui havia excavat un túnel d'uns 40 metres per fugir de la presó de Carabanchel. L'interrogatori, amb l'estil de la policia franquista, va ser un malson esgarrifós. Agustín Rueda, anarquista, de 24 anys, fill d'immigrants i nascut a les colònies mineres de Sallent, va acaba morint, segons va confirmar el judici als anys vuitanta, a causa d'aquella brutal pallissa.
La germana d'Agustín, Maria Rueda, va ser qui va anar a Carabanchel a recollir el cadàver. Just trenta-un anys després, a preguntes d'El Punt, demana que el cas del seu germà «no caigui en l'oblit», però no per cobrar indemnitzacions ni rebre homenatges, sinó «perquè encara cal demostrar que va ser un crim d'estat». La família donarà suport a la iniciativa d'Esquerra al Congrés dels Diputats i agraeix la preocupació del diputat Joan Tardà. Tanmateix, Maria admet: «El meu germà, per les seves idees polítiques, no hauria estat d'acord» amb cap iniciativa parlamentària. «Per ell, el que es feia ja estava fet, i punt», conclou.
Agustín Rueda va acabar a la presó després de ser capturat a la frontera amb França amb una motxilla plena d'explosius. Després d'una joventut lligada a les vagues mineres de Sallent i d'anys de feina per millorar les condicions del seu barri, l'any 76 es va exiliar. Tot i que no va arribar a enquadrar-se en cap organització, sempre va ser molt proper als grups anarquistes.
Assassinat als 16 anys en una manifestació de la Diada
Un tret, disparat a pocs metres de distància, li va entrar pel pit i li va destrossar el cor. Les urgències mèdiques del dispensari Pere Camps, al nucli antic de Barcelona, no van poder fer res per aturar l'hemorràgia. Gustau Muñoz, un noi de 16 anys i militant del PCE (i), moria així assassinat en una manifestació l'Onze de Setembre del 1978. El jove corria pel carrer Ferran fugint de les càrregues policials, però just a l'altura de l'antic Sindicat de Banquers va caure abatut per una bala. Encara es desconeix qui va ser l'assassí. «Si s'hagués quedat a casa, no li hauria passat res», diuen que va cridar un dels antiavalots que encerclaven els activistes. La manifestació convocada pel PCE (i), que s'havia desmarcat de la marxa unitària, havia estat il·legalitzada per la Delegació de Govern.
Un dels germans del Gustau, Marc Muñoz, va estar al seu costat durant tota la manifestació però en les últimes corredisses el va perdre de vista. Minuts després se'l va trobar inconscient a terra. Ja no hi havia res a fer. La denúncia que van posar va acabar en no -res. Ara, trenta anys després, Muñoz explica a El Punt que «és inadmissible que gent com Martín Villa o Fraga visquin en total impunitat». Tot i això, no demana «miracles». «Només volem que es reconegui que el Gustau va ser víctima de les forces policials de l'Estat» i que, amb el reconeixement, aquestes víctimes tinguin un espai «en els llibres d'història». Per això, la família aplaudeix la iniciativa d'ERC com «un bon punt de partida» malgrat que dubta que la resta de partits s'hi uneixin.
Gustau Muñoz no va tenir gaire temps per a l'activisme polític, però havia participat en desenes de manifestacions. Aficionat a l'escalada, va ajudar a penjar una pancarta a Montserrat en protesta pel consell de guerra a Els Joglars.