Mossèn Tor, màster en humanitat
Si fos del món, el món li faria un gran homenatge. El món mundà, com diria el papa Francesc.
Però ell, mossèn Tor, ha passat tan humil i discret, en la vida i en la mort, de puntetes sempre. Com si res. Però renoi, quina fondària d’esperit! Quina qualitat humana! “El més important entre vosaltres és qui serveix.” Quin llistó evangèlic més alt ens han posat Jesús... i els seus millors deixebles, com ara el que acabem d’acomiadar, Mn. Josep M. Tor i Malagelada. Un deixeble.
Hem dit adeu a un home bo, que estimava i es feia estimar. Un capellà entranyable, que ha estat per a molts de nosaltres un referent del que vol dir ser persona, ser cristià i ser capellà. Una paràbola viva, un seminari encarnat trepitjant carrers, hospitals, llars...
Va ser el meu primer rector, vaig ser vicari seu a Sant Narcís, vivint una vida senzilla, franciscana, entregada, en aquella rectoria humil, que va quedar després engolida pels carrils de cotxes; era una caseta annexa al pati de les Dominiques, oberta tot el dia a tothom, especialment als joves, on compartíem el poc espai amb la màgia del desordre ordenat. El rector s’hi movia com un pare que acollia satisfet. Que bé compartir la vida i un esperit sempre obert a incorporar noves experiències, noves idees per servir millor la gent, amb un respecte infinit per tothom!
Dilluns passat, a l’església del Mercadal, aquells joves monitors de Sant Narcís dels anys setanta, que alguns ja són avis joves, no podien dissimular la seva veneració per Mn. Tor, un home tan atent als infants com als joves com als adults com als vells. Un apòstol.
Arribava el vespre, podíem venir cansats d’una reunió, i ell encara tenia ganes de xerrar. Com que no teníem televisió, xerràvem. Ell descabdellava els fets de vida de la jornada: “Saps, he trobat una pobra dona que m’ha dit que li costa molt la viudetat i jo li he aguantat el plor mentre li encaixava fort les mans...”. I escoltant-lo des dels teus anys tendres tenies la sensació de beure directament de la font de la bondat.
I quanta gent de les nostres comarques no s’ha sentit acompanyada en el tràngol d’una estada a l’hospital, ja sigui com a pacient, ja sigui com a familiar. A més de la cura del pacient, ell mai no oblidava “cuidar el cuidador”, ni tampoc els que estan cada dia en contacte amb el dolor, els professionals de la salut, que primer de tot són persones.
Dir Mn. Tor és dir un bàlsam per als malalts, un suport incondicional per als familiars, per als professionals de la sanitat; un àngel, pinzell de Déu que pintava els colors de l’esperança per a aquella persona que visitava, un mestre del consol i del condol; bon company en les hores adverses i bon còmplice en les alegries. Un pare que ensenyava a pregar, a creure i a confiar. Un home que sabia tenir detalls, amb una delicadesa exquisida, que sabia escoltar, no jutjava, però il·luminava les foscors amb la llum de la saviesa del cor. Un profeta.
Un do per a I’Església de Girona, un regal que desemboliquem cada vegada que furguem en les arrels més fondes i fecundes dels nostres anys de joventut. Si som allò que ens han ensenyat quan els nostres educadors es pensaven que no ens estaven ensenyant res, Mn. Tor ha estat el millor mestre. Si l’educació és allò que queda quan hem acabat els estudis, Mn. Tor ha estat el millor màster en humanitat.
Ara que els màsters enganyosos han fet córrer tanta tinta, per què no reconèixer l’autenticitat d’aquest màster en humanitat de Mn. Tor?
Gràcies, mossèn. Deixeble, apòstol, profeta.