A reveure, Antonina
Va morir el 16 de gener als 100 anys
Dimecres a la nit vaig entrar a Mémora. He de reconèixer que en llegir el nom em vaig sobresaltar. L’única cosa que tenia eren molts anys. L’Antonina Bordas Bigorra ha format part de la meva infantesa, ja que érem mig parents per part materna. L’àvia nostra era Catalina Sabria Bordas, de la nissaga de la Barraqueta de Sant Daniel, però va tenir madrastra, ja que la mare va morir. L’Antonina Bordas provenia de la Barraqueta juntament amb dos nois més, en Joan i l’Eulogi, ja traspassats. Era amiga de la iaia, la nostra mare i una tia nostra que va morir amb 45 anys.
L’Antonina va tenir una única filla, la Maribel, casada amb l’Enric Codina. Per mi de petita sentir a parlar d’ella era un fet quotidià, vivien a prop d’uns meus oncles i he de dir que a les fotografies de comunions amb els meus cosins sempre hi surt la Maribel, l’única filla. L’Antonina era casada amb el senyor Villar, que treballava a la companyia de la llum amb els meus oncles. El record que tinc d’ella de la meva infantesa i joventut correspon a una persona guapíssima, de cabells rossos i molt agradable i afectuosa, germana del reconegut i estimat Eulogi Bordas, aparellador de l’Ajuntament de Girona traspassat fa anys i molt estimat a la nostra ciutat per les seves gestes i col·laboracions.
El nom d’Antonina era freqüent a les converses familiars. Va gaudir de bona salut i quan li va fer fallida la Maribel la va cuidar a casa seva amb tot l’amor que pot donar una filla. L’any passat va celebrar els 100 anys envoltada de la joia més gran que pot tenir una mare, estar a casa amb la filla, el gendre, els nets i besnets, que ha anat podent veure com a poc a poc han anat arribant a la família.
Jo li he volgut dedicar aquestes ratlles per la vinculació familiar que vaig tenir amb ella a la infantesa, però també perquè penso que una persona que arribi a aquesta edat es mereix un reconeixement, pel que ha viscut, pel que li ha tocat veure, que són molts canvis a la vida, i de ben segur pel que devia haver patit en viure la guerra com la varen viure els nostres pares, que és igual a patiment.
Ahir li digueren adeu amb una sentida cerimònia al Tanatori de Girona. Jo li dic, Antonina, que segur que tota la nissaga Bordas l’estarà esperant amb els braços oberts, i si de retruc veu els meus, els digui que cada dia els trobo més a faltar, que la meva estada sense ells se’m fa insuportable. Descansi en pau.