[D]
0
Barcelona - 6 abril 2010 2.00 h

Puigcercós va aprendre «que el comunisme s'havia d'acabar» treballant en una fonda

Un llibre de Jordi Llavina retrata el president d'Esquerra conversant amb emprenedors reeixits

- Barcelona

Amb setze o disset anys, Joan Puigcercós treballava com a cambrer a la fonda Els Caçadors de Ribes de Freser per pagar-se els estudis. No s'apuntava les comandes, les memoritzava, de manera que anava més ràpid que els altres camarades i es feia imprescindible. Negociava la millora de les condicions «infrahumanes» dels treballadors: «El que ell pactava, llavors la resta de cambrers porucs també ho volien per a ells.» I va ser aleshores que l'ara president d'Esquerra va aprendre que el comunisme «s'havia d'acabar d'una vegada». Així ho relata el periodista i escriptor Jordi Llavina en un llibre que prepara de converses entre el líder republicà i una quinzena de personatges que destaquen per haver reeixit en el seu àmbit d'actuació havent-hi dedicat molt d'esforç. «No necessàriament són gent famosa –explica Llavina–, sinó que han excel·lit en les seves tasques i han superat reptes, s'han hagut d'espavilar i per tossuderia se n'han sortit.»

Amb l'alpinista Xavier Arias, que ha coronat cinc dels catorze vuit-mils del món, comparteix l'amor per la muntanya. Amb la mediadora sanitària burkinesa Rosalie Belemtougri, que treballa a l'hospital Josep Trueta de Girona i és promotora de l'Associació Dones Immigrants Endavant de Salt, repassa la qüestió de la immigració. Amb Marcel Sabaté Coca, enòleg i productor vitivinícola, aborda la dificultat de tirar endavant empreses de productes autòctons. I amb el científic Lluís Torner, la fugida i recuperació de cervells i la inversió en noves tecnologies. Són només uns quants exemples d'una selecció paritària de personatges d'arreu dels Països Catalans d'una edat semblant a la de Puigcercós, entre els 35 i els 45 anys.

El llibre, que encara no té títol, sortirà després de Sant Jordi i abans que comenci estrictament la campanya electoral. «Volíem fer un llibre diferent, per donar la mesura del personatge i alhora fer un retrat de país», diu Llavina, que ha volgut donar un vessant literari a cada crònica. Entre les revelacions que fa Puigcercós, el candidat d'ERC admet que potser no serà ell qui faci el cim de l'independentisme: «Però el camí haurà pagat la pena.»

Cuina i política

El simbolisme plana en totes les converses. Així, l'analista informàtic de l'empresa T-Systems Jordi Rosell, invident, declara que no té límits: «I si en parla és per posar els límits a lloc: ‘Sempre he optat per saltar-me'ls'.» Però és amb el cuiner Jordi Vilà, xef del restaurant l'Alkimista de Barcelona, que Puigcercós, amb una dilatada experiència de cambrer, evoca els seus anys de joventut «a la Catalunya profunda» i la passió pels fogons. A la fonda de Borredà feia d'ajudant de cuina. «Li ha servit de gaire, en la política?», pregunta el cuiner al polític. «I tant –respon de seguida–. Servir una taula és trobar-te davant per davant de l'ànima humana, en tot el seu esplendor i la seva misèria.»

«L'important no és l'objectiu, sinó el camí.» El símil amb l'independentisme resulta obvi, i de seguida treu el cap a la conversa: «Els independentistes estem fent camí. Potser jo no faré el cim, però el camí haurà pagat la pena.»
Sis anys de diputat a la capital del regne serveixen a Puigcercós per aventurar una hipòtesi de treball (o d'actuació): «A Madrid, s'hi ha d'anar de cara. No et pots encongir. El castellà et demana, encara que sembli mentida, fermesa. És la manera. Només així et respectaran.»
Aquest llibre ja ha anotat la passió gastronòmica del candidat Puigcercós. És un home a qui agrada menjar, però també un cuiner vocacional. La cuina el relaxa. «A mi dóna'm quatre o cinc hores lliures, que em trobaràs a la cuina remenant.» També té els dits pelats de fer molts anys de cambrer per pagar-se els estudis.
«Uns quants dies després d'haver coronat un cim, hi ha un plaer retrospectiu.» A mi [l'autor], el concepte de plaer retrospectiu m'interessa molt. ¿Qui no ha recorregut, en un moment de malenconia o de decandiment de l'ànim, a l'evocació d'un plaer? I llavors m'imagino en Puigcercós presidint una reunió de l'executiva, amb un tema espinós damunt la taula –una proposta de llei enverinada, la difícil elaboració d'unes llistes electorals...–, i viatjant, amb la ment, a algun dels centenars de cims que ha coronat en la seva vida per mirar d'obtenir-ne la mica de plaer retrospectiu que l'ajudi a trampejar el mal pas.
Una vegada, el director del diari El País va engaltar a en Puigcercós: «Vostès són un partit d'excursionistes.» I aquest s'hi va girar, amb un net orgull de casta: «Sí, ¿i què?» I continua argumentant la seva tesi: «El menyspreu per l'excursionisme és propi d'una certa cultura falsament urbana.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a