El valencià en el futur de la societat valenciana

Com que sóc lingüista, dec tractar un tema que, en el fons, preocupa a molts valencians: què hem de fer els valencians amb el valencià. Quan un poble té una llengua pròpia, això augmenta fàcilment el sentiment de ser membre d'eixe poble. Fa poc, em contava una amiga argentina que, quan els fills de valencians emigrats a Argentina vénen a Espanya, no es senten del tot en casa mentres no senten parlar en valencià. Quan veuen persones que parlen en valencià, és quan senten que ja estan en casa, que ja estan en la pàtria dels seus pares.

Entre el segle XIII i el XVIII, el valencià va ser la llengua que estructurava i travava la societat valenciana. Però la pèrdua de les estructures polítiques i jurídiques del Regne de València en 1707 va comportar l'expulsió del valencià de les institucions públiques, on va ser progressivament substituït pel castellà. La perduració d'eixa situació durant casi tres segles ha deixat el valencià en una mala situació social, ja que les activitats socials importants es fan pràcticament totes en castellà.

Amb la recuperació d'una part de l'autogovern gràcies a l'Estatut d'Autonomia, el valencià ha deixat de ser un llengua il·legal. Però, la situació social, només ha canviat d'una manera significativa en les escoles, sobretot en aquelles que impartixen diverses matèries en valencià. En la resta de la societat, el valencià seguix en una situació mol precària, de marginalitat. A més, en la segona mitat del segle XX el poble valencià ha patit una fractura social produïda a causa de com interpretar la naturalesa del valencià, cosa que ha comportat efectes negatius, tant per al conjunt de la nostra societat com per a l'ús públic del valencià. La creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha contribuït a superar aquella divisió, per bé que encara queden seqüeles i alguna intransigència, com ara la negativa de l'arquebisbe de València a dialogar sobre la versió valenciana dels documents litúrgics.

Mirem al futur. Tenint en compte que vivim en un món en què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a que no les usen en la comunicació pública, resulta versemblant creure que les llengües que no tenen el suport clar i inequívoc d'un Estat només tindran futur si es dóna una condició: formar part de la identitat d'un poble, ser un factor important en la caracterització d'una societat. D'acord amb això, el futur del valencià depén bàsicament de dos factors. El primer és forjar un projecte social de futur, un projecte en què els valencians tingam la voluntat de dirigir el nostre futur. Això és positiu per a tots els valencians i, per tant, és igual siga quina siga la nostra llengua materna, de la mateixa manera que és igual siga quin siga l'origen dels nostres pares. El segon factor que assegurarà el futur del valencià és que estiga articulat a eixe projecte social, és a dir, que els valencians percebem el valencià com a u dels factors definidors de la personalitat valenciana.

Cal destacar que, en eixa conjuminació entre societat i llengua, hi han beneficis per a les dos parts. La societat valenciana guanyaria perquè el fet de parlar en valencià augmenta fàcilment el sentiment de sentir-se valencià i la voluntat de ser valencià. I, el valencià, també guanyaria perquè el fet de ser vist com a un component definidor de la identitat valenciana potenciaria el seu ús públic. Ben mirat, a la vista que una llengua només existix si s'usa, la consideració del valencià com a component de la personalitat valenciana implica dos accions complementàries: en primer lloc, hem de combatre els obstacles que s'oposen a l'ús públic del valencià; en segon lloc, cal afavorir la identificació dels valencians amb el valencià i el seu ús públic.

Per a aconseguir eixos objectius (que són alhora socials i lingüístics), serà bo que aprengam dels errors del passat. Com ara, els valencians no hauríem de ser anti res: ni catalanistes ni anticatalanistes, ni espanyolistes ni antiespanyolistes. Els valencians només hauríem de ser una cosa: pro valencians; i, des d'eixa actitud ètica, hem de coordinar-nos amb tots els pobles amb qui tingam objectius en comú, siguen lingüístics o siguen econòmics, siguen culturals o siguen mediambientals.

Quant al model lingüístic que necessitem els valencians, hem d'intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, que siga assimilable per als parlants de cultura mitjana i que siga practicable en la comunicació pública. El valencià culte ha de ser percebut com a natural i, alhora, com a potenciador de la realitat valenciana. Això promourà que el valencià escrit i el valencià oral culte estiguen tan units, que siguen carn i ungla. L'objectiu és arribar a escriure com parlem i parlar com escrivim. Encara ens falta per a arribar a eixe objectiu i, u dels mitjans per a avançar, és tindre en compte un principi sociolingüístic, que podem formular així: El poble no és per a la llengua, sinó la llengua per al poble. En l'humanisme, tot ha d'estar supeditat a les persones i als pobles. En conseqüència, és la llengua qui ha d'estar al servici dels parlants.