A reveure, Miquel Trias Arnau

Avui dijous el disgust és massa. Entrant a Mémora a deshora meva, m’he trobat el traspàs d’en Miquel. Aquestes coses mai són bones, però per una casualitat de la vida he estat veient en Miquel tota la Setmana Santa per motius personals, perquè ell va ser testimoni viu del dia del pendó, ara fa 31 anys. Tinc foto d’ell junt amb la Ioia de Cal Ros, que en nom de la meva associació de veïns em van fer un regal. Ell surt en aquest vídeo de primer pla al costat del nostre exalcalde.

En Miquel junt amb la seva esposa varen tenir una preciosa botiga al cor del Barri Vell, la Cort Reial, davant el Museu del Vi i de nom Sícoris. Va ser botiga de núvies i moda. La Roser, la seva esposa, una modista de nom en una època en què les botigues del meu estimat Barri Vell atreien la gent de l’eixample de Girona i la gent de la província. En Miquel, que ajudava la Roser, era una persona d’una amabilitat extraordinària i un gran gentleman . Van tenir tres nenes que totes han format part d’aquelles mainades que la mare em feia convidar perquè deia que una piscina sense nens és com un arbre sense fruita. Una d’elles la vaig tenir a casa de petita. Hem compartit dinars i festes. La Roser em va donar una gran alegria fent-me uns vestits de cuiners i restaurar una monja vestida de la Caritat. Tinc un tapet fet d’una cortina. Són tantes les coses. que no pararia...

Varen estar presents, junt amb quatre veïns més, que ajudaren el Raimon aquell Divendres Sant en el ressopó de pendonista al Saló De descans del Municipal. Podria estar explicant tantes coses! Ens hem fet regals personals, els tinc en un munt de moments entranyables.Ara sols ens parlàvem per telefon i la Roser em deia: “Quan vaig a casa la meva filla sempre penso en tu en passar per aquí davant.” La darrera vegada sols vaig parlar amb en Miquel. La Roser descansava.

Miquel, em costarà trucar a casa seva. Vostè agafava sempre el telèfon. Llavors em deia. “Vols parlar amb la Roser?” Ara te la passo.” Són paraules textuals. Miquel, mentre estava escrivint m’ha trucat l’Olímpia, afectada per donar-me la notícia pensant que no la sabia. Sé que ningú ho esperava, Miquel, pensem que no ha patit, que és el que tots volem i voldríem per a les persones estimades. Vostè era l’ànima de la Roser, però aquestes tres nenes, que dic jo quan les vaig conèixer, ara dos són mares, i no la deixaran.

Avui, a les dotze, li diran adeu al Tanatori de Girona, on de ben segur és molta la gent del Barri Vell i botiguers que hi aniran per estar al costat de la Roser, les seves filles i nets i tota la família en aquests moments tan especials de dir adeu a una persona estimada.

Miquel, si veu els de casa no deixi de saludar-los i recordar tants moments junts de felicitat. I veïnatge.