Frechina

Molt se'n parla —menys del que volguérem, tot cal dir-ho, i amb tota la raó i mereixement— de les dónes i els hòmens que han deixat el millor de les seues vides al servei de la nostra cultura i identitat (m'estalvie allò de nacional per no parlar d'utopies i evitar malgastar paraules).

En la ment de tot aquell mínimament preocupat per la lluita constant i sobrehumana de persones que, a més de dur endavant les seues respectives vides afectives i professionals, han dedicat una gran part de la seua existència a reflexionar i treballar de valent per rescatar de l'oblit la nostra idiosincràsia cultural, hi romanen un bon feix de noms però sobretot una multitud anònima de gent que veritablement sent el batec de la terra, la fragància del vent i el sabor de l'aigua.

Viure amb la major de les naturalitats aquest fet sembla en el nostre País un acte propi d'il·luminats, en el millor dels casos, o extremistes (separatistes i catalanistes, òbviament), per als actuals ocupants del Palau de la Generalitat. Eixa és la pura veritat, per crua que siga.

Tanmateix, malgrat els entrebancs interessats que imposa l'aterradora mediocritat intel·lectualitat de què formem part, els obstacles polítics que a cara descoberta es basteixen un dia darrere d'altre, el meninfotisme contumaç i la miopia severa de nombrosos mitjans de comunicació o de la connivència còmplice dels hipòcrites de torn, no hi ha manera que tomben i soterren allò que ens és consubstancial per això mateix, perquè les nostres arrels romanen on cal, fortament agarrades al seu medi des de fa segles.

Com a individus que tenim la consciència inalienable i fortament ancorada a pesar de les inclemències que absurdament patim pel poder establit i tota la parafernàlia de despropòsits que acompanya el seu desgavellat quefer, no ens queda més remei que donar la cara a base d'estima, esforç i altruisme per les senyes que ens han identificat durant centúries i ens han significat com a poble obert i acollidor.

U d'aquests casos a què em vull referir, potser u de molts com ja he esmentat adès, és el de l'amic Josep-Vicent Frechina i Andreu, un homenot de Massalfassar que, dotat d'una privilegiada intel·ligència i extraordinària capacitat de treball i organització, a més d'un sentit de l'humor i de la festa característic de l'Horta Nord, és avui tot un referent com a activista cultural al llarg i ample dels territoris de parla catalana.

Fent gala d'una naturalitat que li és innata, palesa una visió de les coses, una animositat i una predisposició per dur endavant projectes de tota mena que per a si volgueren molts dels gestors culturals que, des de les altes institucions provincials o autonòmiques —només per dur vestit de disseny, corbata i cartera de cuir o pantis de seda, tacó alt i impol·luta imatge, segons el cas—, es creuen capacitats per a tirar del carro de la cultura.

Coneguí Frechina la tardor de 1994, encara que ja havia coincidit amb ell com a estudiant en l'institut de Massamagrell en els temps en què Ximo Escrig —col·laborador també d'aquest diari— impartia classes en iniciar-se els anys vuitanta. I, des d'aleshores, he vist créixer una personalitat privilegiada compartint hores i hores de conversa i esforçat treball, alegries i desenganys amb altra gent notable de la comarca.

La seua formació científica no l'ha privat, ans al contrari l'ha impulsat, d'adquirir un coneixement profund (fins i tot exhaustiu) de la realitat sociolingüística, històrica, artística, geogràfica, etnogràfica, editorial i, especialment, musical a nivell local, comarcal, autonòmic i d'allà on es parla i es viu intensament la nostra llengua.

Si algú que no el conega vol comprovar on avui roman el melic de l'Horta Nord, pot comprovar-ho fefaentment desplaçant-se a l'Infern, ben a prop del cel (és a dir de l'església) de Massalfassar, epicentre d'aquest terratrèmol enlluernador i alhora força edificant.