El gall gros del galliner

Coincidien els observadors que la darrera setmana del Giro era per a valents. La crueltat del dissenyador de la volta italiana va deixar ahir un aperitiu d'aquells que fan agafar gana, amb un final salvatge de pujada al Monte Zoncolan, uns 10 quilòmetres finals d'aquells que fan marxar el singlot als observadors escarxofats al sofà i que espremen el cos d'aquells atletes privilegiats que estan prou preparats per aguantar aquestes propostes: pendents del 12 per cent de mitjana, amb trams del 22% en un desnivell de 1.200 metres en només 10 quilòmetres. I això després d'haver fet 210 quilòmetres. Si la darrera setmana és gairebé sempre la decisiva en tota volta llarga per etapes, ningú no dubtava que en aquesta edició la predicció seria clavada. Per això cap gall havia cantat al galliner. Fins ahir.

Ivan Basso (Liquigas) va fer una exhibició de força als pendents cruels que l'encimbella dalt de tot de la llista dels favorits. Cadel Evans (BMC) va presentar també la seva candidatura, malgrat que ahir va perdre la batalla. Era el preludi d'una setmana que, quan comenci, no deixarà cap treva per als gladiadors. I els febles, als lleons.

Jackson Rodríguez (Androni), Jérôme Pineau (Quick Step), Nico Sijmens (Cofidis), Guillaume le Floch (Bbox) i Ludovic Turpin (Ag2r) eren capdavanters a 40 quilòmetres del final. Malgrat que disposaven gairebé de vuit minuts, semblava impensable que arribessin, i més quan el Liquigas va iniciar la batalla, estirant amb força al davant, preparant el terreny per si Basso ho veia clar.

I tant que ho va veure clar. De sobte es va veure com s'encenien el focus i entrava a escena com una estrella estarrufada pels elogis. Va entrar en els 10 darrers quilòmetres amb els quatre que aguantaven al davant (Le Floch havia dit prou) a 3:21, una distància que es va minimitzar en un tres i no res. A 7,3 de la meta (1:47, amb els capdavanters) van desfermar-se les hostilitats. Scarponi, Basso, Pinotti i Evans van aixecar el teló. Començava l'espectacle. Pinotti de seguida va veure's incapaç de seguir el ritme, i 1.300 metres més amunt, el que cedia era Scarponi. Basso i Evans van protagonitzar a partir d'aquest moment una pugna d'aquelles que exciten els que lluiten contra aquella nyonya de diumenge a la tarda.

Dues maneres de pedalar diferents: la d'Ivan Basso, amb ritme i sense gairebé aixecar el cul del seient, i la de Cadel Evans, més a batzegades però sense grans defalliments. L'italià va etzibar la fuetada definitiva a 3,7 quilòmetres de la meta. Evans es quedava i perdia en aquest terreny que restava 1:19 respecte a Basso. Ho feia, però, sense un defalliment d'aquells que tenen mal pronòstic. Res de donar-lo per mort. Vinokourov (Astana) entrava a 2:30; Carlos Arroyo (Caisse d'Epargne), el líder, resistia la primera envestida i podia vestir un altre dia la «maglia rosa».

Aguantava també Richie Porte (Saxo Bank), que mantenia el segon lloc. Carlos Sastre retallava els 5:27 respecte a la «maglia rosa» i se situava quart. Xavi Tondo (Cervélo) perdia òbviament el tercer lloc. Per si algú no ho tenia clar, una pancarta ho deia en els primers pendents finals: «La porta per l'inferno.»