Els Estats Units: La terra promesa
Els Estats Units tornen a Sud-àfrica, on van brillar el 2009, amb un projecte sempre a l'alça
Ara farà un any, Espanya perdia el primer partit oficial en dos anys a Sud-àfrica contra els Estats Units. Eren les semifinals de la copa Confederacions, quan els homes de Bob Bradley van deixar clar als pocs que encara ho dubtaven que fa molt que el soccer va arribar a la majoria d'edat. En aquell partit de Bloemfontein, els nord-americans van excel·lir en defensa (memorable partit d'Onyewu i DeMerit) i van sentenciar al contraatac amb la visió de joc de Donovan i Dempsey, i la potència d'Altidore i Davies. Posteriorment perdrien la final amb el Brasil caient com ho solen fer els americans, poble orgullós com pocs: amb el cap ben alt (3-2).
Un any més tard, els Estats Units tornen a Sud-àfrica amb una obligació, però també amb una pedra a la sabata. L'obligació és passar a la segona fase darrere d'Anglaterra i davant d'Eslovènia i Algèria. A diferència del 2006 (Itàlia, Ghana i la República Txeca), el grup no és el més complicat, i la federació nord-americana s'ha autoimposat continuar creixent mirant-se al mirall de la selecció que va arribar als quarts de final en el mundial del 2002. Si el sorteig va ser prou bo per als yankees, el camí cap a la terra promesa on gairebé van tocar el cel el 2009 s'ha vist obstaculitzat per una pedra a la sabata en forma de lesions, que fa anar coix un equip amb talent, ordre i molt de futur. Per començar, un dels puntals de l'èxit de la copa Confederacions, el central Onyewu, ha patit de valent després de trencar-se els lligaments creuats del genoll en un partit de classificació contra Costa Rica. Per això només ha pogut jugar un partit amb el club que l'havia fitxat, impressionat pel seu rendiment en la copa Confederacions (el Milan), tot i que s'ha recuperat i ja va jugar de titular en el darrer amistós dels americans –la derrota a casa amb els txecs per 2 a 4–, quan se'l va veure encara una mica lent; per això Bradley haurà de decidir si finalment el fa jugar el dia 12 contra els anglesos. Sense ell, la defensa central podria ser Bocanegra-DeMerit. Pitjor va ser el cas del davanter Charlie Davies, que va tenir un greu accident de cotxe que va fer perillar fins i tot la seva vida. Sense ell, el seleccionador de l'equip de les barres i estrelles haurà de decidir qui acompanya Altidore en atac. En el darrer amistós, aquest va ser Edson Buddle, un home de gairebé 30 anys que només ha jugat tres partits amb la selecció absoluta.
Bob Bradley, doncs, té maldecaps, tot i que algunes peces clau no fallaran, començant pel seu fill Michael (Heerenveen), un mig potent i polivalent que ja fa molt que ha demostrat que no juga pel fet de ser fill de qui és, sinó perquè s'ho mereix. Bradley junior és d'aquells que es motiven quan sona l'himne de La bandera de les estrelles centellejants, com la gran estrella Landon Donovan. El geni dels Los Angeles Galaxy ha passat mitja temporada jugant a un nivell molt alt en l'Everton i arriba en un bon estat de forma. A Goodison Park, per cert, ha compartit vestidor amb el porter titular, Tim Howard, un home amb molta experiència.
La selecció nord-americana, un grup excel·lent, barreja jugadors que competeixen a Europa amb altres que ho fan en aquell projecte en creixement continu que és la Major Soccer League. També barreja l'experiència d'homes com ara Bocanegra (Rennes) i Clint Dempsey (Fulham) amb el futur de futbolistes com ara Bradley junior (22 anys), el llatí José Francisco Torres, Altidore (20) i Stuart Holden (23), extrem, nascut a Escòcia que ara juga en el Bolton anglès. Holden, però, també arriba sense ritme, després que DeJong li va trencar la cama en un Holanda-Estats Units amistós. Un altre problema per al seleccionador Bob Bradley, un home que amb el seu fill simbolitza el canvi: nascuts en una família plena de jugadors i aficionats al beisbol, han decidit que el futur és el futbol.