Més esport
David Moner i Codina
PRESIDENT DE LA UNIÓ DE FEDERACIONS ESPORTIVES DE CATALUNYA
«La vida és com l'esport, cal competir»
Advocat banyolí, ha estat nedador, waterpolista i entrenador, però sobretot, directiu de l'esport. Ha presidit les federacions catalanes de rem i natació, des d'on va demanar l'autonomia de l'esport català el 1977. Ha estat l'impulsor de la UFEC, que presideix des del 1997
David Moner i Codina va néixer a Barcelona el 19 de març de 1933, però se sent banyolí. Casat amb una olotina, Gabi, i pare de tres fills, es va llicenciar en dret i exerceix des del 1957. Té bufet propi a Barcelona, Madrid, Palma, Sevilla i Màlaga, amb més de 80 advocats especialitzats en dret civil, mercantil, fiscal i hipotecari. Nedador i jugador i entrenador de waterpolo del CN Banyoles, també va ser jugador de rugbi del BUC Universitari. Ha presidit la Federació Catalana de Rem i la Federació Catalana de Natació, i des del 1997 presideix la UFEC. Mitterrand el va nomenar cavaller de l'Orde del Mèrit Internacional de la República Francesa.
LA INFÀNCIA A BANYOLES
El primer record cruel va ser veure un oficial d'en Franco pelant d'un tret un soldat moro que havia robat rellotges
LA RESISTÈNCIA
Amb onze anys i sense saber-ho, vaig ajudar a passar gent de França a Barcelona. Un d'ells, el poeta Carles Riba
ELS INICIS COM a ADVOCAT
El comte d'Ybarra em va dir que em contractaria si guanyava un judici, i el vaig pactar
DESTITUÏT
Elola Olaso em va destituir per haver dit que els catalans només érem de primera a l'hora de pagar
SAMARANCH
Pensàvem de manera molt diferent, però érem amics. Ell tenia clar què volia ser, i va arribar-hi
«Bufet Moner. Des de 1882.» Entrar al seu despatx de Barcelona, molt a prop d'on la Via Augusta neix des de la Diagonal, és com endinsar-se en la sèrie australiana Carson&Carson advocats, que va popularitzar TV3 a casa nostra. Fusta noble als despatxos i sales de reunió de les dues plantes, de 400 metres quadrats cadascuna, i llocs de treball pràctics i moderns a les sales on treballen els més de vuitanta especialistes d'un bufet amb presència a tot l'Estat i especialment a Madrid. Obra escultòrica de Subirats i Rosa Serra, i fins i tot una peça de Gaudí, ens acompanyen fins al despatx d'aquest banyolí nascut a Barcelona. L'escriptori de treball i una llarga taula de reunions estan farcides de papers preparats per a l'estudi i la firma en una anarquia ordenada a la qual David Moner troba sentit. Pintures d'Argensola i de Joan Pons el contemplen mentre signa demandes i explica la varietat d'assumptes que porten al despatx. Està orgullós de moltes coses, però sobretot que el seu país li hagi distingit la feina feta com a directiu de l'esport amb la Creu de Sant Jordi.
–Diu que és banyolí.
–«Vaig néixer a Barcelona de besavis, avis i pare banyolins, i amb dos anys hi vaig anar a viure, fins a l'any 40. Vaig passar la Guerra Civil a Banyoles, i recordo l'entrada dels nacionals, i dels moros, que tenien una obsessió per rapinyar rellotges. El record més cruel va ser veure com un oficial els va fer formar a la plaça, i a un que s'havia passat de la ratlla el va pelar d'un tret.»
–L'any 40 torna a Barcelona.
–«El meu pare hi tenia la feina, i a mi em van tocar nou anys de jesuïtes. El 1944, un dels meus germans va tenir un problema de salut i el van enviar un any a Llívia. Hi vàrem anar perquè era al costat d'Estavar, a l'Alta Cerdanya, on una meva tia, la mare de Macià Alavedra, que vivien a Prada exiliats, venia a veure'ns. Jo hi anava cada quinze dies.»
–I allà va treballar per la Resistència.
–«Sense saber-ho. Amb el salconduit del meu pare vaig acompanyar una desena d'homes de la Resistència des d'Estavar, ocupat pels alemanys, fins a Barcelona. Els passaven per la frontera tot passejant fins a Llívia, i d'allà, en autocar. Feien veure que dormien i, si ens parava la policia, jo ensenyava el salconduit. L'únic que vaig conèixer va ser el poeta Carles Riba. La majoria eren francesos.»
–La família està lligada al dret des de 1882.
–«El meu pare era intendent mercantil i tenia una assessoria especialitzada en herències. A casa la que manava era la meva mare, que era de Navàs. El meu pare, nascut a Girona, era de Banyoles, del carrer Nou. La meva àvia era filla d'un adober, i es va casar amb el meu avi, advocat, que va morir jove i que era fill del notari de Banyoles, que és el que inicia la relació familiar amb el dret.»
–Se sent banyolí?
–«La meva àvia vivia al carrer Abat Bonito. Hi vaig viure i hi anava tots els estius. Els meus amics són de Banyoles, i durant la Guerra Civil vaig anar als pàrvuls amb l'hermano Benito, que em penso que és l'únic que no van afusellar perquè aguantava tota la mainada. I després, sempre lligat al Club Natació Banyoles.»
–Un cop llicenciat, va treballar amb el pare.
–«Trenta dies. No m'hi guanyava la vida, perquè em pagava malament.»
–Jove i ambiciós.
–«Tenia 24 anys i no en feia prou, amb 800 pessetes, i vaig posar despatx. Vaig tenir molta sort, perquè no sabia res de res. Em vaig haver d'espavilar.»
–Com?
–«Vaig demanar un crèdit a ‘la Caixa', i no ho van entendre perquè els vaig dir que el necessitava per gastar. Amb els diners em vaig dedicar a anar al Liceu i a fer vida social. Era la manera de trobar clients. I vaig fer sort.»
–Expliqui's.
–«Jo ja era directiu de la Federació Catalana de Rem, i allà el president era el representant de la naviliera Ybarra, i em va presentar el comte d'Ybarra, que estava empipat perquè perdia tots els plets. Quan va saber que era advocat, em va preguntar si sabia dret laboral i marítim, i, és clar, li vaig dir que sí. No en tenia ni idea. Em va dir que em donaria un plet i que si l'hi guanyava em faria l'advocat de la companyia per a tota la vida.»
–I el va guanyar.
–«I tant! Vaig pactar amb la part contrària, i així vaig tenir assegurada la feina. I això em va donar prestigi. No en sabia res, i un magistrat ho va notar. Ell mateix em va fer classes particulars, i jo les hi pagava amb una cervesa i unes tapes de calamars.»
–I d'aquí a la fama.
–«Sóc apoderat de dotze bancs i caixes i d'empreses estrangeres Les meves dues filles són al despatx. El meu fill s'estima més treballar amb cavalls.»
–Ara se signen menys hipoteques...
–«Però hi ha més impagats. Ja he viscut tres crisis, però tothom s'espavila, tot i que Europa viu una dolça decadència. Vivim molt bé, millor que els EUA, amb uns serveis socials difícils de mantenir.»
–Pinten bastos.
–«Les passarem magres tres, quatre o cinc anys, però ens en sortirem per força. Catalunya té iniciativa. És l'única zona de l'Estat espanyol que exporta com mai. El català té molts defectes, perquè és individualista, però tenim indústria mitjana i petita i empreses de serveis que lluiten i treballen.»
–Ens en sortiríem millor sense estar lligats a Espanya?
–«Als de Madrid els explico que en tres o quatre anys s'ha triplicat el nombre d'independentistes i que és per culpa seva. Però no ho entenen i et surten que aquí no ensenyem la història d'Espanya. Ja s'ho faran. Jo a la vida he tingut sempre tres divises: la família, l'esport i Catalunya! Potser algun dia ens segregarem o, millor, estarem integrats en la UE de les grans regions.»
–Vostè és convergent.
–«Militant de base. No he volgut mai cap càrrec, i me n'han ofert, els meus i d'altres partits. Però la meva feina era treballar, treballar i treballar, mantenint la independència econòmica i personal. I m'he dedicat al món de l'esport, on m'he trobat bé.»
–Quins càrrecs?
–«Això no ho diré. Vaig dir que no perquè no volia cobrar, i això no podia ser, es veu.»
–Coneix bé Pujol?
–«Molt bé. Ha estat el president de la Generalitat més important que ha tingut Catalunya. Va cometre un error greu l'any 2000, quan va caure a les mans del PP i s'hauria d'haver associat amb Esquerra. Potser encara governaria.»
–I Artur Mas?
–«És un home molt preparat. Un gran professional, molt auster. No és espectacular en tot com era Pujol, però de Pujol només n'hi ha un. Mas serà el proper president.»
–I el PP manarà.
–«Doncs no ho sé. Espanya és un país d'esquerres, i Catalunya, també. Andalusia pesa molt... No oblidem que els han pagat el deute històric diverses vegades i tenen el PER, les peonades, un escàndol que ningú, ni el PP, té nassos de desmuntar.»
–I a Catalunya?
–«El PSC hauria de tenir grup propi a Madrid. Montilla és un bon gestor, lligat per IC, comunistes i ecologistes que estan frenant Catalunya.»
–S'ha entès bé amb el PSC i Esquerra?
–«Com a president de la UFEC, m'he discutit amb tothom i m'hi he entès. L'esport és una gran escola de formació, perquè amb l'esport gairebé sempre perds. I això és una lliçó per a la vida, perquè la vida és com una competició. El gran error de l'educació actual és que al nen no se li exigeix esforç, i que en l'esport no volem que competeixin. Cal competir. Per això de grans prefereixen ser funcionaris. La vida és una competició.»
–És de dretes?
–«Conservador. El que s'ha de conservar, s'ha de conservar, i en allò que s'ha de progressar, s'hi ha de progressar molt. Ara, el que trobo és que hi ha una manca de valors i sentiments. Aquest és el gran fracàs d'Europa. Venim d'una història que no es pot perdre. S'ha perdut el valor del treball i de la família. L'alliberament de la dona ha estat magnífic, però també ha creat problemes al nucli familiar, i moltes parelles no ho saben entendre.»
–Les coses canvien?
–«Home, jo no m'havia acostat mai a una cuina, i ara ajudo a servir. Però no sé fer ni una truita. Sort que la meva dona ha estat una companya ideal.»
–Nedador, entrenador, directiu...
–«Molt aviat, amb dinou anys.»
–Per què?
–«Érem pocs socis, a Banyoles i era un club d'estiu. Vaig portar a la demarcació de Girona els cursets de natació. Vam contractar una senyora holandesa, Madame Van Has, que va ser clau.»
–Jo recordo la Challenge David Moner.
–«Com a delegat provincial de natació, em vaig inventar la copa Pirineus, que era alegal perquè no estava permesa. Hi participaven el CN Banyoles, el GEiEG, el CN Olot, el Cheminots de Cervera i un club de Perpinyà. Com que no podíem passar la frontera, el governador ens feia un passi de dia per a tots els nedadors. Quan l'any 60 el Cheminots de Cervera va guanyar les competicions, se'n va organitzar una de bona.»
–Què va passar?
–«Amb el 600 vaig passar la frontera i vaig anar a portar-hi els dos trofeus. Em vaig trobar tres-centes persones a la plaça de l'Ajuntament, i com que eren del sindicat comunista del ferrocarril, em van rebre cantant La Internacional, i tots amb el puny enlaire, menys jo, que tenia un trofeu a cada mà. La foto va sortir a l'Indépendant i la policia em va cridar a Via Laietana.»
–Va treure una subvenció a Samaranch?
–«Ell era ponent d'esports de la Diputació de Barcelona, i jo necessitava diners per a la piscina de Banyoles. Ell em deia que no, que no hi podia donar diners si el club no era de Barcelona. El vaig inscriure a casa meva, a Barcelona, i em va donar diners per a Banyoles.»
–Com entra en el món del rem?
–«El 1957, com a directiu de la catalana, perquè amb en Jordi Gimferrer vàrem organitzar a Banyoles un segon campionat d'Espanya. Al final vaig ser-ne president.»
–Fins que el van destituir.
–«El 1965. En una assemblea vaig dir que ‘los catalanes somos de primera división a la hora de pagar y de tercera a la hora de cobrar.' Em van destituir per telegrama i ni em van convidar al relleu. Però m'hi vaig presentar. Elola Olaso em va dir que, ni que vinguessin els comunistes, mai més tornaria a tenir un càrrec. En Samaranch em va demanar seny, i li vaig treure la promesa que si ell manava em restituiria el càrrec.»
–Ho va fer?
–«Li va costar, però ho va fer.»
–Va ser amic de Samaranch?
–«Des dels vint anys, pel tema de la subvenció. Jo he pensat de manera diferent. Ell era falangista, però en aquella època molts havien de signar adhesiones al Movimiento. El que passa és que ell hauria estat republicà amb la República i monàrquic amb la monarquia. I li va tocar el franquisme. Tenia clar què volia ser, i va arribar-hi. Per l'esport a Catalunya, en Samaranch va fer molt. En Samaranch era espanyolista, de sempre, però va portar els Jocs.»
–Ens va fotre amb la Carta Olímpica?
–«Es va equivocar; va deixar fer, perquè ja li anava bé.»
–Tindrem seleccions reconegudes?
–«En tenim i en tindrem més. És un tema llarg. Madrid fa tot el que pot per impedir-ho, i és més centralista que fa deu anys. Es tracta d'anar picant pedra.»
–Ha treballat molt per les seleccions?
–«Van estar a punt de fotre'm a la presó. El 1991, com a president de la selecció catalana, reinauguràvem la piscina Sant Jordi amb un Catalunya-França de waterpolo. La federació espanyola va presentar una denúncia i la policia es va presentar per prohibir l'acte. Jo vaig dir al comissari que faríem la inauguració, i que després diria que el partit no es feia perquè el prohibia la policia. Va veure-hi el president del Parlament, en Samaranch, l'ambaixador de França, i es va acollonir. Només volia que no posés Els Segadors i sí l'himne espanyol. Jo m'hi vaig negar, i vam pactar l'himne olímpic. Em van posar una multa de 10.000 pessetes.»
–I aquí el tenim, agafant el relleu de Pompeu Fabra?
–«Poca gent ho sap, que va ser el fundador i el primer president de la UFEC. Quan vaig agafar la UFEC, tenia un pressupost de 20 milions de pessetes, 19 de subvenció. Ara tenim un pressupost de 25 milions d'euros, ens autofinancem i repartim diners a les federacions.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.