Daniel Burman torna a explorar la forta influència dels vincles de sang a la pel·lícula ‘Dos hermanos', que s'estrena avui als cinemes
El pes de la família
“Els vincles primaris amb
la família determinen la nostra relació amb la societat”
En quinze anys de carrera cinematogràfica, Daniel Burman ha anat construint una mena de retaule sobre la família, un seguit de retrats en què han predominat sobretot les relacions entre pares i fills, tema central d'El abrazo partido, la pel·lícula que li va donar notorietat, i d'altres films seus com El nido vacío i Derecho de familia. Amb Dos hermanos, que arriba avui als cinemes, el director argentí d'ascendència jueva s'interessa per la relació entre dos germans que s'acosten a la vellesa, interpretats per Graciela Borges i Antonio Gasalla.
Des de Buenos Aires, el cineasta explica en conversa telefònica que si sempre parla de la família a les seves pel·lícules, ho fa “de manera inconscient”. “No crec en el determinisme psicoanalític, però els vincles primaris amb la família determinen la nostra relació amb la societat per a tota la vida”.
Dos hermanos té com a protagonistes Marcos i Susana, dos germans que ronden els seixanta, solters, sense fills, que viuen en un continu i còmic enfrontament. Tenen caràcters totalment oposats, però després de la mort de la seva mare, es veuen abocats a reforçar la seva relació. “Altres relacions com l'amistat o l'amor –continua Daniel Burmann– poden ser molt importants, però a la llarga es revelen com més laxes. Per posar un cas extrem, un nen abandonat pel seu pare quan tenia un any pot estar buscant-lo fins als 80 anys, però no fas el mateix si et deixa el teu amor”.
Un dels temes que posa sobre la taula Dos hermanos és el de la vellesa. El personatge de Marcos pregunta en una escena del film: “Quantes coses noves es poden aprendre en la vida?”. Però Daniel Burman no està gaire d'acord amb ell: “N'aprenem moltes, de coses. Sí que existeix un moment en què et sembla que ja no aprendràs coses noves, i no necessàriament està vinculat a la vellesa. Jo tinc 36 anys i potser m'adono que ja és tard per aprendre a tocar la guitarra o el piano. Una visió del personatge és que ja ha arribat a la vellesa i no en pot escapar i, tanmateix, ell sí que aconsegueix escapar-ne”.
La seva via d'escapament d'aquesta relació addictiva amb la germana té a veure amb el teatre, i en concret amb un muntatge d'Èdip rei. “Hi ha alguna cosa d'edípic en la relació entre els dos germans, viuen una endogàmia profunda que els impedeix comunicar-se amb els altres. Però el que m'interessa d'aquesta tragèdia grega és el rol del missatger, algú que no té pensaments ni actes propis, que sempre parla dels altres. Quan tens el control, escrius les teves pròpies paraules”.
El director veu “més paral·lelisme entre el personatge del missatger de l'obra de Sòfocles i el de Marcos, el protagonista de la pel·lícula, que entre Èdip rei i la pel·lícula”.
Una metàfora de l'Argentina dels anys noranta
Coneguda com “la gran diva del cinema argentí”, amb una cinquantena de pel·lícules al darrere i nombrosos treballs a la televisió, el teatre i la ràdio, Graciela Borges interpreta Susana, un personatge esquerp, desagradable, amb l'habilitat de manipular les vides dels altres. “La pel·lícula es basa en la novel·la Villa Laura, de Sergio Dubcovsky, i el personatge era allà –explica el director–. M'agrada molt, en conec moltes com ella: gent que viu amb la il·lusió d'una vida que ja no existeix”.
Tot i tenir referents reals, per al director representa tot un país i una època: “És el que va passar a l'Argentina dels 90, la gent vivia en un país que no era, ens pensàvem que allò era Miami. És un personatge extensible a tot el país”.
Antonio Gasalla, una icona de la comèdia argentina amb 50 anys de trajectòria, mostra en aquesta pel·lícula el seu vessant més dramàtic. Daniel Burmann ja va posar els rostres de Borges i Gasalla als personatges en el moment de llegir la novel·la: “Sense ells, no hauria fet la pel·lícula”.