Xiringuitos... i ‘tinglados'

Si la calda us ofega, no hi ha res com la fresca ecològica d'una terrassa de xiringuito a la nit. El mot xiringuito ve de Cuba i el periodista González-Ruano s'hi va inspirar per batejar un quiosc de begudes que el 1913 es va obrir a Sitges a tocar de mar i avui encara aguanta al que ara ja és passeig. El Termcat diu que n'hem de dir baret, quiosquet o xibiu. L'ús de genèrics amb diminutiu no li fan ni pessigolles. I el xibiu, que en mallorquí vol dir lloc petit i brut on s'enganya la gent, és ben poc atractiu. Encara n'hi ha que defensen guingueta, un gal·licisme de jocs florals que lliga ben poc amb cossos bronzejats. Esperem que aviat els savis de l'IEC, seduïts pels ritmes caribenys, obrin la porta al xiringuito, que té massa gràcia mestissa perquè cap dèria purista el pugui fer fora de les nostres platges.

A la Barceloneta, on ara hi ha xiringuitos abans hi havia merenderos, tot i que quan van anar a terra pels Jocs, molts ja en deien xiringuitos. I no gaire lluny, al llavors encara passeig Nacional, també van caure els tinglados que empresonaven el barri. Però el tinglado i el xiringuito tenen un parentiu més tèrbol, el de negoci poc clar. En català, però, aquest flanc ja el tenim ben cobert amb martingala i tripijoc, paraules clarament més genuïnes, que, tal com van últimament les coses, ens fan més falta que mai.