l'espanya del pp i el psoe ‘juga'
a empobrir i diluir catalunya
Pla B: treballar
”El govern que es formi [després de les eleccions] té un repte molt més difícil que el simple fet d'aconseguir més poder per a Catalunya. Ha de tornar el nervi a la nació”
Les condicions per estructurar Espanya com a estat modern eren tan senzilles com impossibles: reconèixer que, a més de la nació d'arrel castellana, n'hi ha tres més. Però només tres: la catalana, la basca i la gallega. Cadascuna (per què no?) amb els seus privilegis. Potser la Constitució hauria pogut evolucionar en base a la famosa referència a les nacionalitats, però la voluntat del PSOE de fer que Andalusia fos considerada, també, nacionalitat ho va tirar tot per terra –convindria no tenir tanta amnèsia–. Amb quatre nacions es poden acceptar i gestionar moltes diferències (vegin, si no, el Regne Unit). Amb disset, el fet esdevé impossible. Pura lògica.
Per altra banda, al llarg d'aquests trenta anys ha aparegut un fenomen nou. Catalunya tenia un pacte tàcit amb Espanya: nosaltres suportàvem un determinat dèficit fiscal i el govern espanyol ens garantia el proteccionisme –les manufactures catalanes no patien la competència dels productes estrangers–. Amb la incorporació al mercat únic europeu (que vol dir que un bavarès pot vendre els seus productes a Extremadura amb la mateixa facilitat que ho fa un català), l'enorme dèficit fiscal català no té avui cap mena de justificació. Vull tornar a fer memòria: va ser el PSOE el que va establir aquesta repartidora de diners catalans cap als feus socialistes d'Andalusia i Extremadura.
Per tant, haver arribat a l'atzucac on som és mèrit d'un determinat esforç. El PP no ens estima. Això ja ho sabem. Ara només queda que aprenguem que el PSOE porta molts anys treballant contra Catalunya de manera tan discreta com eficaç. Molts catalans, ara indignats, haurien de llegir la història recent, començar a lligar caps, i actuar en conseqüència.
Pla B per a després de la retallada de l'Estatut? Treballar eficaçment. Fer el que convingui políticament –els partits que presentin les seves propostes–. Però, sobretot, nosaltres hem d'evitar que Catalunya continuï en declivi com ho ha fet els darrers trenta anys. A Espanya saben molt bé que una Catalunya pobra no pot subsistir, i l'estratègia ha consistit, consisteix encara, a empobrir-nos. Però no només materialment, sinó canviant el nostre comportament. Catalunya ha espanyolitzat els seus hàbits socials, laborals i productius. El nostre tarannà s'ha desenquadernat.
No sé qui guanyarà les properes eleccions, però el govern que es formi té un repte molt més difícil que el simple fet d'aconseguir més poder per a Catalunya. Ha de tornar el nervi a la nació. Fer-nos veure que cal apreciar l'excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l'especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l'esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l'empobriment que arrosseguem.
Hem de tornar a l'individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d'aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos.
