La dona de la constel·lació

«Se'm fa difícil sintetitzar en una sola imatge tot el que va suposar aquell gran repte, però recordo tantes i tantes emocions juntes que potser és la senzillesa i a la vegada la infinitat d'una constel·lació, formada amb unes boles de petanca, el que recull de forma poètica tots els moments viscuts.» Conxi Duro manté que l'encàrrec de fotografiar les Santes va ser «tant una satisfacció com un gran compromís». «Havia de plasmar en imatges una celebració molt coneguda, però alhora volia mantenir-me fidel a la meva manera d'entendre la fotografia. Una fotografia que transmet sentiments», assenyala la fotògrafa. En aquest sentit, van ser dies «intensos, de no dormir gaire i de somiar sempre fent fotografia». Esmenta com a exemple una imatge de les cadires amuntegades després de les havaneres a la platja amb què «va topar» quan ja tornava cap a casa. Per Conxi Duro, l'objectiu prioritari del treball era deixar-se sorprendre. «Volia trobar altres essències de la festa, aquelles que no eren possiblement tan conegudes, però que formaven part de l'estructura bàsica», comenta, i hi afegeix: «Buscava la part més amagada, la petjada de la festa, el record.» El vessant de la fotografia que permet jugar amb el temps també li va ser de gran ajuda. «Les seqüències que van integrar la mostra buscaven també explicar una història», diu. Duro, després de vuit anys –les fotografies, les va fer el juliol del 2002–, es mostra orgullosa de la feina feta. «Em vaig sentir molt acompanyada en aquella aventura i estic convençuda que, malgrat els nervis, hi vaig abocar tota la il·lusió, que n'era molta!», explica, i destaca que, tot i que ara inclouria nous matisos, «la idea original continua sent vàlida». La fotògrafa no dubta a respondre que, malgrat la llarga història de les exposicions fotogràfiques de les Santes, «encara queden moltes cares per veure». «Les Santes sorprenen sempre i cada creador té la capacitat d'extreure'n aspectes diferents», assegura.