Salut
XAVIER MELGAREJO
PSICÒLEG I PEDAGOG
“En saber que tenia càncer vaig plorar tres dies seguits”
“Vicente Ferrer deia: «Si estàs en una situació molt difícil parla amb Déu. A crits si cal.» I això és el que vaig fer: li vaig cridar i molt, perquè més que trist estava enfadat”
“Fer front a la malaltia i parlar-ne m'ha servit en l'àmbit educatiu per ensenyar que no podem girar l'esquena a l'adversitat, sinó que hem d'afrontar-la i compartir-la”
Xavier Melgarejo, exdirector de l'escola Claret, és un pedagog expert en l'educació a Finlàndia, un país que, segons ell i a diferència de l'Estat espanyol, creu en l'educació i on els mestres i professors són els professionals més ben valorats i estimats perquè estan al càrrec dels infants i joves, el veritable tresor i prioritat del país. Membre del Consell Escolar de Catalunya i assessor del govern, ha explicat la seva lluita contra el càncer en un llibre: “Un al·legat a la vida, una crida a l'amor.”
La meva sensació era d'injustícia.
Per què jo?
Si, a més, jo no
he fumat mai!
Xavier Melgarejo, llicenciat en psicologia i doctor en pedagogia, activista social i home de profundes conviccions religioses, era director del col·legi Claret de Barcelona quan de cop i volta, i després de setmanes que li fes mal l'esquena, el 23 de setembre de 2011 li van diagnosticar un càncer, de pulmó amb metàstasi als ossos. La seva experiència i la història de com ha arribat fins avui, en pau i congratulat amb el món, l'ha explicat, amb l'ajuda de Josep Maria Cervera, en el llibre Davant l'adversitat, amor i llibertat (Editorial Claret).
Com està?
Al Vall d'Hebron, on em porten, la doctora m'ha dit que tinc els senyals de marcadors tumorals molt baixos i, per tant, que de moment segueixo estable. El càncer està inactiu i no sabem si ha desaparegut o senzillament està larvat al cos. La medicació que em prenc, molt forta, fa que el càncer no es pugui desenvolupar; per això de moment puc fer vida normal. És meravellós poder ser aquí!
Quan li van dir que tenia càncer, què va pensar?
Havia anat al traumatòleg per mal d'esquena... i vaig sortir de l'hospital amb un càncer “molt avançat”. Em va caure el món a sobre. Em van dir que tenia els ossos pràcticament trencats.
I de seguida radioteràpia.
Sí... Fins que vaig descobrir que hi havia una alternativa de tractament experimental. Me la vaig jugar i, mira, va sortir bé. A mesura que m'he anat prenent aquest medicament els senyals de càncer han anat baixant i els ossos s'han refet.
Ens dóna un missatge positiu.
Amb el càncer que jo tinc, a mi ningú m'ha parlat mai de curació, però mira, ara estic com si tingués una malaltia crònica. Si puc estar així tres, deu... no sé, uns quants anys, em dono per satisfet. Sóc viu!
Va plorar?
Que si vaig plorar...? Tres dies seguits. El metge m'ho va recomanar. Em va dir: “Treu tot el que tinguis dintre, tota la tristesa i, quan hagis tocat fons, remunta.”
I?
I mentre anava pensant en la meva vida, en la meva dona, en els meus fills... anava dient: “Però quina merda! Però que injust! Però per què m'ha tocat a mi? Però si jo ni tan sols he fumat en tota la meva vida!” I va arribar un moment que em vaig trobar sol. Jo havia llegit Vicente Ferrer, que deia: “Si alguna vegada estàs davant una situació molt difícil, intenta parlar amb Déu, encara que sigui a crits.”
I va escridassar Déu?
Sí, i li vaig cridar molt perquè estava molt trist, però sobretot estava molt enfadat. I és que no només no havia fumat mai, sinó que jo era el director d'una escola on ensenyava programes de prevenció contra el tabac i l'alcohol precisament per evitar casos com el meu... i resulta que jo vaig ser un d'aquests 5% de càncers de pulmó que afecten persones no fumadores. La meva sensació era d'injustícia... i també pensava: “Tot el que he ensenyat a aquests nanos... què?”
I a quina conclusió va arribar?
Doncs que havia estat molt important tot el que havia ensenyat als nanos i que si amb el que m'estava passant a mi podia fer que algun d'ells s'allunyés del tabac... doncs no hauria de passar pel que jo passava. I mentre escridassava Déu em vaig adonar que, malgrat tot, jo havia tingut una vida molt maca.
I va deixar de plorar?
Sí. I vaig trobar la pau. I vaig pensar: “Com puc transformar aquesta situació tan adversa en alguna cosa que sigui positiva per a la meva comunitat, per a l'escola, per als nanos...” I vaig decidir que havia d'ensenyar com afrontar una situació com la meva. I vaig començar a escriure tot el que em passava.
I ho va penjar a la xarxa...
Un alumne va crear un grup al Facebook per donar-me ànims i vaig aprofitar per utilitzar la xarxa i compartir la meva experiència.
Li ha servit?
He rebut molt de suport, però alhora i en l'àmbit educatiu m'ha servit per ensenyar que no podem girar l'esquena a l'adversitat, sinó que hem d'afrontar-la i compartir-la. A vegades penso que jo vaig arribar a ser director d'una escola i a estar al davant de tants nois i noies només per compartir aquest moment. Sovint crec que tan important és aprendre matemàtiques i llengua com fer front a la vida i fer-ho d'una manera ètica i solidària amb la gent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.