Per laica més que no per pública

L'atac desmesurat i obsessiu de la dreta —País Valencià i Madrid, però també Galícia o Navarra— envers l'escola pública, respon a la dèria obsessiva de barrar el pas cap a la cultura i cap a l'educació, a les classes modestes —immigrants inclosos—. És veritat, però no és tota la veritat, perquè en aquella fixació dels enyoradissos del nacionalcatolicisme, hi ha la component ideològica d'una religiositat dogmàtica i intransigent, a la què voldrien sotmetre a tota la població. Dit d'una altra manera: l'odi que “els populars” practiquen contra l'escola pública és tant —o més— per laica, que no per pública, encara que també.

I tot ve des que la LOE —Llei Orgànica d'Educació— fou aprovada al Parlament, per totes les forces polítiques, a excepció del PP, que s'oposà en solitari. I ja és hora de preguntar-se —o de denunciar directament— què els espantava i espanta tant, a aquells sectors de la societat espanyola, encara identificats amb els postulats heretats del franquisme. Senzillament la pèrdua de l'exclusivitat en la detenció del poder polític, religiós, econòmic, cultural...i educatiu. Reconèixer que ha passat el temps del nacionalcatolicisme i altres “ismes” dominadors, els costa de digerir. Acceptar que, en una societat civil madura, no hi ha lloc per als privilegis sinó per a la igualtat, la solidaritat, el respecte, la justícia...és a dir per a la democràcia, no entra en els seus propòsits. Per això, en sentir parlar de laïcitat, de societat civil laica o d'escola laica, els venen tots els mals.

Què és, però, això de la laïcitat? Laïcitat, segons transcriu Joan Boada, és “una ètica civil, universalista i independent de qualsevol confessió o ideologia”, mentre que Jaume Reixach qualifica la laïcitat com a “inseparable de la democràcia” i remet a Gonzàlez Faus —La difícil laïcitat— per argumentar que “el cristianisme per la seua pròpia naturalesa, és més afí a una societat laica que a una societat confessional”... paradoxalment pel què sembla i ben allunyat de l'integrisme vaticà.

Afecten, però, a l'escola aquells plantejaments de “desconfessionalització” social i institucional? Molt matisadament encara, perquè la LOE —amb concessions a la dreta i a la jerarquia, de dubtosa constitucionalitat— manté l'ensenyament de la religió catòlica en el currículum i dins de l'horari escolar, bé que com a assignatura no avaluable i voluntària. I no és prou que el professorat siga “triat” unilateralment pels bisbes, encara que pagat a càrrec dels pressupostos de l'Estat. No es prou, perquè “ells” en volen més i només pensar en la no confessionalitat dels centres públics —sense el crucifix a les aules— els sobresalta. Una escola laica com a “un lloc per a aprendre i no per a creure”, com defensa el CAUM en la seua cinquena declaració —Por una sociedad laica— els neguiteja. Una escola “amb valors humanistes i universals” que eduque “en la pluralitat i el respecte als drets humans” i on els infants “no puguen ser segregats, en funció de les creences de les seues famílies” depassa el què “ells” consideren suportable. Una línia de discurs, que empra fins i tot un cristià com García de Andoín, quan defensa que “l'escola pública és l'escola de tots” i, per tant, “s'ha d'obrir a les diferents proposes de sentit, religioses i laiques, evitant la segregació i propiciant el diàleg”, ho consideren una amenaça. Així que l'escola esdevinga un lloc privilegiat per abordar el tractament “d'un àmbit tan important com és l'educació en valors”, en opinió d'Arregi, els trau la son.

No transigeixen —jerarquia i dreta— amb que la religió —les “religions” millor— ocupen un lloc perfectament definit en el currículum, però com a continguts socioculturals, no com a objecte ideològic o confessional de transmissió de la fe. Fins i tot, el filòsof José Antonio Marina —que tampoc no amaga la seua condició de cristià— i defensa que a l'escola “s'han d'ensenyar les religions com a fenomen cultural”, però no “els dogmes religiosos”, ha estat atacat sense consideració pels bisbes. La progressiva multiculturalitat, present en una societat democràtica i reconeguda en l'ordenament jurídic vigent els fa nosa a uns —la dreta— i als altres —l'església jeràrquica—. Així de senzill i fàcil d'entendre.

Així de senzill i fàcil d'entendre, per a la gent del carrer. Però no per als què tenen assumida la missió històrica a la que creuen estar cridats: la recristianització de la societat europea i espanyola —atiats des del Vaticà— i als que la normalitat democràtica els neguiteja, perquè viure —i deixar viure— en llibertat i respecte no és el seu estil.

Així que tant per pública com per laica...I el què és més preocupant: aquells sectors intransigents i predemocràtics apareixen com a “favorits” a les enquestes, en unes eleccions que decidiran —o ja està decidit de fa temps?— qui seguirà mantenint el poder —ara des del govern— en aquest país.