“Cal guanyar la batalla ideològica”

Quan el juliol de l'any 1979, els sandinistes van derrotar Somoza, molts ho vam veure com una victòria de la il·lusió i l'esperança. A més, els mestres vam quedar impactats en conèixer que el 23 de març de 1980, o sigui vuit mesos després del triomf revolucionari, milers d'activistes de tot tipus i condició, però amb l'objectiu comú d'alfabetitzar aquells que no sabien llegir ni escriure, van sortir de Managua i es van estendre pel territori de Nicaragua. Va ser l'inici de la Gran Croada d'Alfabetització, que va rebaixar l'índex d'analfabetisme al país i va tenir el suport de quaranta ensenyants catalans que després d'una crida de la Unesco es van oferir com a voluntaris i van despertar la solidaritat del Principat.

A casa nostra molts pobles i ciutats es van agermanar amb municipis de Nicaragua, i Salt ho va fer amb Quilalí (Nueva Segovia). Va ser una aposta per la cooperació que cada any va portar una brigada de treball a Nicaragua; jo hi he viatjat vint-i-quatre vegades, fins que el 2005 vam decidir fer un pas endavant. L'Orlando Pineda, que era un dels mestres que el 1980 havien participat en la Croada i estava convidat a fer la conferència inaugural dels actes de celebració del 25è aniversari de l'Escola d'Adults de Salt, ens va plantejar un nou repte: ajudar-lo a convertir Nicaragua en un país lliure d'analfabetisme.

La proposta era molt engrescadora i a més la impulsaven unes persones que havien lluitat contra la dictadura i havien mantingut el model pedagògic de la revolució basat en la mobilització, la participació popular i la generositat, allò del poble educa el poble, o sigui fer que la gent que sap ensenyi i la gent que no sap aprengui. Avui continuen la tasca a través de l'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador, que treballa en l'alfabetització de les comunitats indígenes de la costa del Carib, i aplica el mètode audiovisual Yo sí puedo, en un territori on gairebé no hi ha infraestructures i s'hi han hagut d'introduir des de generadors elèctrics a televisors.

L'any 2011 vam publicar Ensenyar, aprendre, salvar-se, un volum coral en què seixanta persones implicades en la cooperació, la pedagogia i la solidaritat internacional van escriure un llibre, eina, manifest en favor de totes les llengües, especialment les minoritàries, les minoritzades i/o en perill d'extinció i el dret a l'alfabetització i educació de les persones sense distinció de cap mena. El volum es complementa amb un documental d'en Pep Caballé en què es remarca com la lluita contra l'analfabetisme és fonamental perquè les comunitats no perdin la identitat.

Ja abans de la República, les organitzacions obreres van veure en l'educació una de les vies imprescindibles per fer la revolució social i avui l'esquerra política, sindical i social, sap que sense educació la classe obrera queda desarmada. Això es constata a l'Amèrica Llatina, on els canvis progressistes que es produeixen tenen un nom, Paulo Freire, l'home que va posar en pràctica un projecte integral d'educació popular que va fer que les capes més desfavorides entenguessin el que estava passant i trobessin els mecanismes per canviar la situació. Aquí, on no hem tingut cap Freire, hi ha hagut una regressió i ara mateix s'ha generat un analfabetisme polític tan espès que ha fet que la gent voti i porti al poder la dreta més dura del món, una dreta que no tan sols retalla l'estat del benestar i no lluita contra el frau fiscal, sinó que amnistia els que han robat i els que s'han enriquit amb la corrupció generalitzada i exigeix que ningú es mogui, que s'accepti la pèrdua de llibertats i de drets, amb resignació.

Crec que no es pot allargar en el temps i menys ara que les classes baixes i mitjanes comencen a passar-ho vertaderament malament. Avui, quan les retallades generen pobresa extrema i s'ha conegut que el frau fiscal evadeix un de cada quatre euros que hauria de recaptar la Hisenda espanyola, crec que és lícit dir que no hi ha marge per a la resignació, que ja n'hi ha prou de tenir por. Ho dic sabent que som en un moment de desmobilització i analfabetisme polític i crec que si no fos per aquests dos factors, amb l'índex d'atur i el grau de patiment que actualment està suportant una part de la població de casa nostra, la gent que està al límit practicaria una desobediència civil generalitzada, es llançaria al carrer i el sistema no podria aguantar més de quinze dies sense buscar solucions efectives.

En els més de trenta anys que hem viscut en democràcia tant aquí com a Europa s'han produït canvis espectaculars, però el control polític, social, econòmic i de mentalitats sempre ha estat en mans del gran capital; jo diria més, de grans corporacions financeres transnacionals que han tingut la informació necessària per beneficiar-se'n. En un altre pla, hi ha hagut membres d'una burgesia més petita, menys poderosa, que essencialment es qualificaven de progressistes i estaven ufanosos perquè deien que creaven riquesa –no podem oblidar que hi ha una part de l'esquerra política, sindical i social que ha perdut la memòria republicana i ha renunciat absolutament a l'ètica–, però tenien les consciències tacades de sang, sabien que, en realitat, mai no van deixar de ser uns escolanets del gran capital que els tenia comprats. Ells són els que han fet créixer el capital parasitari amb què s'han pogut comprar des de voluntats fins a mitjans de comunicació i universitats i més després del pla Bolonya –les fons de creació d'opinió i de creació de pensament– a la classe política.

Sóc deixeble de Paulo Freire i estic d'acord amb ell quan deia que la nostra acció s'ha d'aguantar damunt d'una taula amb quatre potes: passió, compromís, lluita i esperança, que s'han d'utilitzar segons quin sigui el moment històric que ens toqui viure. Actualment el compromís i la lluita són fonamentals. La gent ha de saber que se'ns presenta un panorama molt negre, que les maniobres dels neoliberals portaran la degradació de les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores.

Avui quan els partits polítics han decidit que per influir sobre l'opinió pública no utilitzarien els mecanismes que els són propis com ara els plens de l'ajuntament, la feina diària o l'acció de govern i centren el focus en el nombre de vegades que apareixen en els mitjans de comunicació, l'esquerra ha de treballar per tornar a guanyar la batalla ideològica. Sé que vénen uns anys en què l'ofensiva neoliberal s'aguditzarà, que hi haurà noves retallades de drets i salaris, però crec que hem de tenir esperança. Ho dic conscient que avui sóc en el bàndol dels perdedors, però també sabent que el nostre discurs és potent i útil per fer entendre a la gent que la situació no pot continuar, que si ens movem podem plantejar mecanismes de resistència i, sense oblidar la història, estructurar propostes de futur.

Girona pot servir com a exemple. És una ciutat tranquil·la, burgesa i assentada en què tot es pot subvertir i canviar quan les persones que consideren que pertanyen a la petita burgesia, que han tingut aspiracions i han viscut del capital parasitari, sigui l'especulació urbanística, comercial o els serveis de capitalitat, es trobin a l'atur o comencin a perdre les fonts d'ingressos tradicionals. Aquí és on hi pot haver la cruïlla. Es pot donar un primer supòsit en el qual els arruïnats identifiquin els immigrants i els desvalguts com els responsables de la pròpia penúria i per tant com enemics, la qual cosa els faria caure en posicions neofeixistes que implicarien una demanda de repressió i enduriment de lleis i ens podria fer entrar en una etapa que no m'atreveixo a dir com acabarà. O bé, per contra, poden entendre que el capitalisme ha fet aigües i es decantin cap a una orientació progressista i solidària de la qual sorgirà una alternativa basada en noves maneres d'organització econòmica, monetària o fiscal.