Tots els noms de la quina
La gràcia del lloro, canari o cantaire, el que dirigeix la quina, és establir una complicitat amb el públic i animar-lo
El dia dels Reis a la tarda s'acabarà una tongada de centenars –milers!?– de quines arreu del país. Les primeres van engegar pel pont de la Puríssima Constitució, a començament de desembre. Només a Palau-saverdera se n'hauran fet tretze. Hi ha pobles que només en fan una o dues, però es multipliquen perquè solen ser una font enorme d'ingressos de l'associacionisme local. Anys enrere, se'n solia cuidar l'associació més soferta o dinàmica. Després, l'enveja va fer que tothom en volgués fer. A Peralada, el llarg calendari de festes i caps de setmana de l'Advent i el cicle de Nadal, se l'han repartit tres associacions: els Pabordes de Sant Antoni, el Club de Futbol i l'Associació de Joves. Fins i tot, hi ha municipis que competeixen contra altres municipis i han organitzat superquines, amb regals extraordinaris i molt valuosos econòmicament. La gràcia de les quines és guanyar, òbviament. Tanmateix, hi ha un element indispensable, si més no per als badocs, els no jugadors, que no guanyaran res, ni una trista línia compartida –cal dir que tenen mala sort?–. Es tracta del lloro, el canari, el cantaire o qualsevol dels noms que reben els personatges que dirigeixen la quina i anuncien els números que surten del bombo.
Complicitat
La gràcia del canari és establir una complicitat amb el públic; se n'han de dir jugadors? Per als jugadors a qui agrada jugar-se el jornal, la setmanada, la mesada i més enllà, la quina els deu semblar de fireta. El mestre de cerimònies de la quina ha de tenir gràcia. No en té prou de cantar els números amb una bona locució. S'ha de servir. Cada poble sol tenir el seu cantaire. Ell se'n cuida de personalitzar els números. És evident que molts són comuns de totes les quines. No hi ha una metàfora exclusiva per a cada número. Hi ha una metàfora per a cada públic –esportiu, urbà, rural– i per a cada moment de la quina, segons l'eufòria i les ganes del públic.
Els dies de la festa major, de la festa petita, d'aplecs, solen tenir bona acollida per no dir el número pelat. El 24 pot ser «Sant Joan», «la vigília de Nadal», «la Mercè», «Sant Prim», a Besalú, o «Sant Martirià», a Banyoles. I el 8? Li'n diuen «el més xulo», «una mamella», «l'Stòitxkov», «l'Iniesta», «la mamella de la monja», «les Mares de Déu trobades», i segons el poble es versiona la Mare de Déu: «Mare de Déu de Núria», «Mare de Déu del Tura», «Mare de Déu del Mont», «Mare de Déu de Meritxell». Els dorsals dels esportistes més populars, del Barça o de la USAP, tenen molt bona acollida.
Al voltant de les quines –en algun lloc també en diuen el quinto o la plena–, hi ha un llenguatge especial per cantar el premi. A Olot, per exemple, segons explica en Xarli de l'AOAPIX, canari titulat, canten «quinto!» quan completen una línia. D'omplir el cartró, en diuen «quina!» o «ple!». I, com a tot arreu, quan la gent crida «quintooo!» o «quinaaa!», el canari alerta el públic dient «s'han queixat», i si és correcte, diu «s'han queixat amb raó»: s'ha fet!
A la Catalunya del Nord, de la quina en diuen la rifla, que ve del francès riffle, rifa. Es canta en català a pocs pobles. Exclusivament en català només es fa en benefici de les escoles catalanes, i en algun poble del Vallespir. A Sant Llorenç de Cerdans mantenen la riquesa oral de cantar-les en català i en francès! De la línia en diuen «quina», i del cartó ple, «tómbola».
Es faran centenars –milers!?– de quines per tot el país, i es faran servir uns quants quintars de blat de moro, de fesols i guixes per marcar els números que canta el mestre de cerimònies, el lloro, el canari o com n'hi vulgueu dir. Algú arreplegarà els grans, els posarà en una bossa i els durà al galliner. Tornarem els cartrons i els guardarem per al desembre vinent.
Pernils, fuets i televisors de plasma
La quina i el bingo són diferents, perquè en un s'hi sortegen diners i en l'altre, regals. Bicicletes, coques, pernils, paneres, fuets, caixes de cava, de tot i més. De tot el que es pot recollir pel poble; això era abans quan les línies eren senzilles i tocava un fuet i una ampolla de Dubois. I qui feia quina, marxava content amb una caixa de sis ampolles d'escumós o amb un cuixot de la Garrotxa o gambajó de la Cerdanya. Per bé o per mal, les quines s'han sofisticat, i ara s'hi sortegen rentadores, neveres i tota mena d'electrodomèstics, petits i grossos, i equips electrònics, entre els quals destaquen les desitjades teles de més de polzades i més polzades.
Arran dels premis tan especials, hi ha quines normals, clàssiques, i quines extraordinàries, molt anunciades a la premsa. Anys enrere la generositat dels premis va provocar la intervenció de la Generalitat en una quina, perquè va considerar que el seu valor l'acostava a un senyor premi en espècie del bingo.
A més, en la quina, a diferència del bingo –on es guanyen i es perden cèntims–, els cartrons tenen sempre tots els números –de l'1 al 90–, organitzats en quadres de 15 números; el jugador, per poder cantar quina, ha d'omplir les quinze caselles d'un dels sis quadres que juga. I per tant, canti el número que canti el canari, la gent pot posar el blat de moro, la guixa, el fesol o la pedreta en un requadre. El bingo és diferent: el jugador marca sempre en bolígraf, ja que els cartons es destrueixen a cada tanda. El cartró del bingo te només uns números. Tanmateix, els cartrons del bingo penetren a les quines. Hi ha pobles en els quals només reparteixen cartrons de bingo. Vet aquí, doncs, que a Cassà de la Selva fan l'antiquina, en què tothom comença a jugar dempeus. La gent seu a mesura que pot marcar un número del cartró. L'últim que queda dret, també rep un premi. I segueixen per a línia i per a quina.