Societat

la crònica

Els versos d'un joglar

«Els que coneixem i admirem Lluís Figuerola estem convençuts que ell venera la poesia, la literatura en vers, que sap que el poema és la mateixa quinta essència de l'art literari»

El meu estimat i admirat amic Lluís Figuerola i Ortiga, nascut a Valls el 1930, és el comunicador, el rapsode, el diseur, el recitador més notable dels nostres territoris, dit per a mig indicar uns límits. S'expliqui com es vulgui, parlem d'un dilecte personatge que darrerament ens ha descobert que és, a la vegada, un considerable –i recomanable!– escriptor. Els primers avisos ens els proporcionà fa pocs anys amb la publicació de dos llibres de narracions curtes excel·lents, cosa que ens demostrava que la seva vocació i la seva professió de comunicador i d'actor anava molt més enllà que la que es limita –sovint, meritòriament– a traslladar el text escrit a la paraula sonora i a donar expressivitat, gesticulació i corporeïtat, si convé, a personatges provinents de la ficció literària. Però la major sorpresa –una molt grata sorpresa– acaba de proporcionar-nos-la darrerament. Es tracta de la publicació, a finals del 2008, d'un llibre de poemes, de versos: Plugim de cendres. Els que coneixem i admirem Lluís Figuerola estem convençuts que ell venera la poesia, la literatura en vers, que sap que el poema, la poesia aconseguida a través del vers, és la mateixa quinta essència de l'art literari. Tot això, ell, el Lluís Figuerola, ho sap, encara que no ho digui, no ho expliqui. Una veu humana capaç de dir els versos, els poemes, com ell, com el Figuerola els fa dringar en veu alta, és que coneix i estima la poesia en tota la seva magnitud. No han sentit mai com diu la poesia de Sagarra, el Lluís Figuerola? No li han sentit mai, per exemple, declamar El cementiri dels mariners? Aquest poema he provat anys de recitar-lo. L'he llegit, sol a l'habitació, moltes vegades, intentant inútilment de trobar la manera més escaient de dir-lo. És molt bell i, també, molt difícil de fer-lo brillar en l'excelsitud. L'he sentit a través de bons actors nostres. L'he sentit a través de Núria Espert. Però ningú no el diu com el Lluís Figuerola.

La primera vegada que vaig veure (de lluny) el Lluís, va ser en aquells famosos i ja remots Pastorets –espectaculars, ben presentats, ben musicats– que van fer a Valls potser al final de la dècada dels anys quaranta. Figuerola devia tenir uns 18 anys, o tal vegada encara no els tenia. L'obra s'enriquia amb uns collages que s'agraïen i dos personatges, com uns heralds, hi recitaven el Poema de Nadal. Un dels personatges era el Lluís, potser encara adolescent. Ell deia el poema sagarrià amb molt d'encert. Ara, mig segle després, en arribar-me a les mans el seu primer recull de poemes, el vaig obrir amb el convenciment que em trobaria amb una literatura equilibrada i elegant i tècnicament correcta. Però hi ha molt més que tot això. Vaig trobar-me que el poeta hi diu els seus poemes –aquí, sobre el paper– amb una delicadesa i una ductilitat per al lector –per als que s'hi acosten des d'un mínim fervor– realment extraordinàries. Aquí pronuncia els seus versos –és com si el sentíssim– amb una molt encertada devoció per les paraules escollides i una gran subtilesa per atorgar-nos les frases, el contingut de les quals apunta decididament cap on s'amaga la poesia, cap als espais on romanen les més intenses claredats. Jo dic que aquest joglar incansable i vocacional, que sempre ha fet art de la seva transmissió literària, és un joglar creador, segurament un trobador del segle XXI. Figuerola ha tingut l'aplom d'estrenar-se com autor de poemes, sense voler rompre's el cap, inútilment i equivocada, utilitzant el ritme regular i la rima, que massa sovint només són un exercici d'habilitat sense aportar res a la recerca de la flama poètica. El ritme i la música que galvanitzen les composicions de Lluís Figuerola són sempre presents en el seu interior i amb una qualitat situada molt més enllà de l'estricta mecànica evidentment decorativa. Per tots aquests encerts, per tota la riquesa que ens has regalat amb les teves capacitats artístiques i per aquesta demostració actual en què el rapsode i l'actor ens patentitza, a sobre, la seva condició de poeta autèntic, enhorabona, Lluís Figuerola, joglar, trobador, amic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.