Societat

Morir en Amèrica (I)

OBRADOR DE GEOGRAFIES

Fa uns pocs anys que m'he obert camí vers l'Amèrica Llatina. En particular, la seua regió central. N'aprofite l'estació seca. Em permet de recórrer-la de manera estimulant, sense la calor escanyadora o les pluges torrencials d'altres mesos. No en conec, però, tota l'àrea. Amb una mica de sort, salut i diners —d'entusiasme, ja en tinc a cabassades— espere continuar aquest règim de visites.

El primer bot a l'Amèrica Central parà peu a Nicaragua. El país és d'una consistència geogràfica excel·lent. Constatació que dec als amics d'allí que m'organitzaren un bell itinerari. Tant m'hi va copsar que, entre d'altres conseqüències, en va sortir un grapat de poemes, premiats fa poc pel jurat del Premi Miquel de Palol de Girona. Qui diu que el català només es mira el melic? Parlen de com s'hi viu, de com s'hi fa per sobreviure.

Encara que Nicaragua no és un país massa turistitzat, hi ha contrades ben conegudes pels viatgers, sobretot procedents dels Estats Units. Són les més senyorívoles, com ara Granada —seu de les famílies més antigues i conservadores. O San Juan del Sur, per les seues platges. Possiblement deuen desconéixer la situació real del país. Com la desconeixem nosaltres. Ja se sap: allò que no s'hi veu —o no es conta— no existeix pas.

L'índex de població jove hi és alt. També el de mortaldat. Però aquest segon, aplicable només als pobres. Malgrat la seua riquesa —i la dels països del costat i la dels de més avall—, poca els n'arriba. Ja s'encarreguen oligarques, multinacionals i guardessos de la por que així siga. El poble hi viu capbussat en una violència —agullonada sovint pels sequaços del poder- que acreix encara més la mort. La seua.

No vull ara parlar de l'evolució política de la regió des que els dictadors van començar a fer aigües. Dissortadament, aquesta espècie es reprodueix amb un anhel per sobreviure francament astorador. Té qui els nodreix. Voldria, però, al·ludir a l'interés creixent que els governants actuals tenen per la vida “no-nascuda” encara.

Sembla que, darrerament, guanyar-hi les eleccions passa per prohibir qualsevol tipus d'avortament, siga o no terapèutic. És curiós que la Teologia de l'Alliberament que molts d'aquests revolucionaris del passat seguiren amb fe inalterable, haja esdevingut fidelitat —més inalterable encara— a les consignes del Vaticà, contrari —ja ho sabem— a respectar la llibertat de decisió de la dona (Què podem esperar, si no, d'n estat fet tan sols d'omes?). Voldria, tanmateix, recordar que Nicaragua va ser, crec, el primer país americà a redactar una llei que permetia l'avortament terapèutic. Exactament l'any 1868. Poc en queda, però, d'allò. A Nicaragua i… a gran part de l'Amèrica Llatina.

La persecució de dones embarassades que volen avortar —moltes d'elles en perill de mort si no ho fan—, de familiars i amics que les recolzen, de sanitaris que les ajuden, de gent que encara hi creu, en la llibertat, és immisericorde. Hi ha condemnes, fins i tot, de 30 anys de presó. Què dir, per contra, del consentiment envers els esquadrons de la mort, o els incendiaris de l'Amazònia, o els qui alimenten les maras, o els qui permeten la mort de nens, “sí-nascuts”, a mans de la misèria i la violència?

Hi ha al poemari guanyardor esmentat amunt el poema Nadala d'abocador. Hi parle de la meua visita amb amics nicaragüencs als afores de León —ciutat d'arrels revolucionàries— on el dictador Somoza manava torturar en coves barrades els guerrillers. Fins a la mort. Amb el silenci de l'església oficial. Era la nit de Nadal. Feia molta calor. Els nens, les nenes, tots mig nus, corrien al voltant de munts d'escombraries. A la cacera d'algun mos que dur-se a les dents. Se'ns pujaven al darrere de la furgoneta demanant-nos-en. Demanant-nos que els duguérem amb nosaltres. En un moment donat, de sobte, va sortir d'un clot entre el fem una camioneta carregada amb quatre homes a cara tapada i metralleta al muscle. A tirs els n'apartaven. També havien anat a prendre'n un mos. Alguns hi van caure. Cap ni un dels defensors dels “no-nascuts” no hi era per tirar-los una mà. Ni tan sols al coll.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.