Societat

Deserts de sang

OBRADOR DE GEOGRAFIES

Els deserts em perden. Ho he dit sovint. Me n'he passejat per molts; espere passejar-me'n per prou més. Tinc l'esperança que el meu desig “d'escorcollar-los” s'acomplisca. Crec que es tracta, fonamentalment, de voluntat. I de passió també, en el meu cas.

Em costa de definir-ne els trets comuns. Hi trobe ”individualitats” constatables. El personal dirà que hi extreme l'entusiasme. Reconec que visitar-los en diferents estacions en facilita les particularitats. Tanmateix, insistesc: jo hi veig diversitat en els matisos.

Hom asseverarà que són rònecs. I que ja en tinc, doncs, un tret definidor comú. És comprensible l'afirmació: la nostra cultura globalitzadora ens trepitja grollerament els sentits. Tots. Passegeu-vos, per exemple, per una gran superfície comercial —no en calen noms, que n'hi ha pertot arreu. Això sí, totes iguals. Les olors a confitures sintètiques, els sorolls anunciant novetats musicals, el mal gust en l'arranjament dels aparadors, el sabor plastificat de les hamburgueses… No hi ha res de tan divers d'un desert com una fortalesa del consum.

Al meu torn, jo podria preguntar en quin sentit són rònecs. No pas quant a la caiguda de la llum sobre l'horitzó. Tampoc, a la intensitat o la varietat de colors del terra. I si parem atenció a les olors? Acabe, la meua no és una afirmació arbitrària: no he conegut dos deserts iguals. Per contra, he conegut massa centres comercials bessons.

No vull ser, però, força radical. Confesse que sempre m'he admirat del seu cel dolorosament blau i de la seua mar infinita de sorra. I punt. Un gris cendrós ací, un ocre rogenc allí… Una planura confonent-se amb l'horitzó aquí, unes ondulacions quasi verticals al lluny… Hi predomina la modulació personal…

Tampoc no discutiré la sobirania imposant del seu silenci. En la solitud, és clar. No si s'ha convertit en un parc temàtic, com aquell que es va deixar dominar pam a pam pel coronel Lawrence durant la Primera Guerra Mundial. Camí d'Àkaba.

No vull, però, “fer trampa”. Escrit tinc un poema sobre el desert que n'és suma —o abstracció— de tots. L'un rere l'altre han anat entrant pels ulls, per l'olfacte, per l'oïda del silenci. La memòria els ha “cuinats”. A l'ànima resten en una mena de vaivé. Tornen al món esdevinguts mots de tant en tant. Potser siga el color magenta del seu cos al vespre. O el posat amb què el cel en cenyeix la cintura de matinada. O la calor del dia omplint-me els malucs. O la fredor del vespre encetant-me el desig. O, potser, que em desvetlle en un somni el soroll d'aus tallant-hi la nit. A través del record emigren amb caravanes de somnolència envers la paraula. Tots ells fosos en un.

Ara que, aquesta nit unes altres aus han batut ales sobre el meu somni. Eren ocells devastadors que tremolaven de ràbia damunt la sorra tants cops violada del Sàhara. Que havien abandonat horts i campanars, carrers i muntanyes, aigua i pa. L'amor d'un dia, l'art i els versos, el gessamí i la pluja. Per esdevenir actors d'un temps de mort. D'un temps singular per a totes les criatures que els han vistos aterrar amb atuells d'odi davant el seu habitacle. Envelat pel cel i sostingut per la sorra. Que els n'han trets per humiliar-los, violar-los i assassinar-los. Per cobrir de cossos color sang aqueixa terra magenta. Quan ja els havien furtat, temps endarrere, la llibertat.

Mentrestant, els governs continuaran parlant de la crisi econòmica que cal controlar i nosaltres pagarem en qualsevol agència de viatges un “paquet vacacional” al desert. Possiblement siga una oficina oberta en un gran espai comercial de la ciutat on vivim.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.