“En tot el que he fet, sempre he mirat de ser en Pere paleta”

Sí. És que vam tenir molts problemes per acabar-lo. Quan vaig entrar d'alcalde, les obres feia sis anys que duraven perquè el meu antecessor, en Ramon Guardiola, que va ser qui va aconseguir que Dalí volgués fer el museu, tenia problemes per trobar diners. Hi havia una mica de malestar perquè a en Dalí li volien fer creure que no es volia acabar el museu. Per això el primer cop que hi vaig parlar li vaig dir que estigués tranquil, que amb un any s'acabarien les obres. Al cap d'un any i un dia que vaig entrar d'alcalde, es va inaugurar el museu, cosa que en Dalí no hi comptava. Fins al punt que al principi va haver de fer venir obres estranyes per posar-les-hi, perquè no tenia res.”

Recordo que tenia dos ministres, un subsecretari d'Estat i tres directors generals al despatx i en Dalí no acabava d'arribar mai, perquè l'entretenien per Figueres. Ell sempre deia que Vila-sacra era la capital del món i va voler que el dia de l'inauguració del museu l'anéssim a esperar a Vila-sacra. Jo no em podia moure del despatx per rebre tots els que venien de Madrid i hi va anar un regidor, l'Enric Cristau. Des de Vila-sacra van venir cap aquí i, com que portaven un elefantet a davant que no volia caminar, doncs la cosa es va allargar. Pels carrers alguns l'aplaudien i també algú li va tirar monedes perquè deien que era pesseter. Quan va arribar a l'Ajuntament, per anar fins al Museu ho vam passar malament, de la gentada que hi havia i no teníem tants agents de la policia com ara. Jo pràcticament portava la Gala en braços, tothom empenyia. Allò va ser una bogeria. Va voler que es fes pa amb tomata i un tall de botifarra per a la gent i es van muntar unes taules i encanyissats a la plaça del Peix, però se'n va anar a fer punyetes. Tothom volia menjar. L'acte que es va fer a dins va estar bé. Una cosa que no ha sortit més és que hi havia un himne d'inauguració del museu. La lletra era d'en Dalí i la música la va compondre l'Ernesto Halffter, que era amic seu. Vaig haver de buscar vuit tenores i no sé si l'himne es va gravar o què va passar perquè no n'he sabut res més.

Jo era amic d'en Mercader del Motel, perquè l'hi vaig fer l'hotel, i sovint hi anava, i quan hi havia en Pla sempre malparlava d'en Dalí. “No us farà res, us pren el pèl”, deia en Pla. Quan el museu estava a punt d'inaugurar-se vaig voler que es tornessin a veure. Vaig aprofitar que els dimarts dinava amb el senyor Dalí, quan ell era a Figueres, a l'hotel Duran, per dir-li que el senyor Pla volia veure el museu. En Mercader se n'havia cuidat aquell mateix dia, de tenir en Pla al Motel. Havent dinat, vaig anar al Motel i vaig dir a en Pla que el senyor Dalí era al Museu i que m'havia dit que li agradaria molt que hi anés. Quan tots dos van estar un davant de l'altre, semblaven dues criatures nervioses. En Dalí va agafar pel braç en Pla i va començar: mira aquí fem això, allà fem això i li va anar ensenyant tot. Quan va acabar, en Pla va dir: “Això només té collons de fer-ho un empordanès”. A partir d'aquí van reiniciar la relació i ja es van veure altres vegades. També es cert que la tibantor entre ells era una cosa que l'escampaven més des de fora. Crec que tots dos s'admiraven perquè eren persones molt il·lustrades.

A Figueres hi havia moltes mancances, com per exemple no hi havia prou aules escolars. Però l'obra més important va ser la portada d'aigües. La primera canonada que va instal·lar l'alcalde Sunyer ja s'havia fet malbé i no donava l'abast. Fer una nova portada d'aigua va ser molt complicat i vam haver de patir molt. Al final la vam tenir de franc, malgrat que havíem de pagar un 30% del projecte. Però ho va pagar tot el Ministeri d'Obres Públiques. El tema de l'ensenyament, el meu antecessor ja l'havia començat a moure i ja s'havia fet el col·legi Salvador Dalí. Després vam fer el Cusí, es va acabar l'institut Deulofeu i es va fer la Formació Professional, allà a on ara hi ha l'institut Narcís Monturiol. També va ser complicat fer entendre als botiguers del centre que volíem treure-hi els cotxes. Va ser genial. Eren persones entranyables però a les reunions m'ho havia d'escoltar tot. També va ser difícil fer entendre la necessitat del cinturó de Ronda. A l'estiu hi havia cues des de la frontera fins a Serinyà. Tota la travessia de l'N-II a Figueres quedava col·lapsada. Ara es diu que el cinturó de Ronda és just i ha quedat petit i és veritat, però en aquell moment ja n'hi havia prou. Fent d'alcalde jo sempre havia tingut un avantatge, que els repetia als que manaven per dalt quan m'hi enfrontava. Els deia: “Fins ara he viscut sense ser alcalde, per tant, si em feu fora continuaré vivint i potser encara em fareu un favor”. M'ho vaig agafar amb aquesta filosofia.

I això em dol molt. En aquella època aconseguies coses si et movies. I això també havia d'haver passat aquests últims anys, sobretot quan hi havia diners. El problema que ha tingut, i encara té Figueres, és que no es pot travessar la ciutat d'est a oest sense passar per la rambla. En infraestructures fan falta variants. Sobre l'autopista, reconec que em van fer un gol amb el tema de no completar la sortida de Figueres Nord. Però hi hagut més de trenta anys per arreglar-ho i encara no ho han fet, encara que ara sembla que es farà amb el tema de la presó.

Però no va ser per treure'l. És que era una presa de pèl. Hi havia un cap d'estació que s'hi recreava i deixava les barreres tancades. Hi vaig anar a parlar molts cops, em vaig rebaixar el que fes falta i res, ell a la seva. Un dia venia de Roses i vaig estar parat més de mitja hora. Vaig telefonar al cap de la policia local i li vaig dir: “Vagi al cap de l'estació a veure què es pot fer i digui-li que sinó prendré una altra mesura”. Va tornar el cap de la policia local i no gosava dir-m'ho però al final m'ho va dir, que el cap de l'estació li havia contestat: “Que l'alcalde faci el que vulgui”. Era a Roses, a l'estiu, i un dia que no podia dormir, empipat amb tot això, em vaig aixecar a les tres de la nit i vaig venir a Figueres. Vaig mobilitzar els quatre cotxes de bombers i policia local que teníem i els vaig fer posar al mig de la via. Des de la farmàcia Rodeja vaig parlar per telèfon amb el ministre d'Obres Públiques, que era en Salvador Sánchez Teheran, que el coneixia molt de quan havia estat a Barcelona, i de seguida van telefonar al governador. Em va dir: “Sobretot, que no passi res”. Jo li vaig contestar: “Oh! noi, depèn dels trens, si no paren”. Li vaig dir que allò s'havia d'arreglar. Es van començar a fer projectes i el que es volia fer era, a la gran esplanada que hi ha des de Sant Pau fins a Vilatenim, que només hi treuen sorra, fer-hi una gran base de trens amb vies d'ample europeu. Es volien enviar des d'Europa trens xàrter fins a Figueres per impulsar el turisme.

En aquest país arribem sempre tard per a tot. Això de les comunicacions radials està molt bé, però ja es veurà quin rendiment se'n treu. El rentable ara són les mercaderies i el traçat lògic és pel Mediterrani, però hi ha un problema i és que no passa per Madrid. En una cosa tan important com la que es va fer dimecres a Brussel·les, on hi era tothom, no hi havia el ministre de Foment.

A les organitzacions estatals hi ha gent molt preparada, però només miren pels seus interessos, ho volen tenir tot controlat. Per això vaig plegar de Madrid. Tot va bé si no t'oposes al poder establert. Jo vaig anar a votar amb la primera CEOE, que va fer en Ferrer Salat. Ara hi ha en Rosell que és un paio molt bo i pot funcionar bé. Però senties a dir que un català no podia ser president de la CEOE, quan el fundador ho era. Fa com el Real Madrid. Van en contra dels catalans i els fundadors del club van ser catalans, però això no ho diuen.

No he canviat gaire. Potser m'ha faltat diplomàcia i no he tingut prou mesura a l'hora de dir les coses. Quan vaig ser alcalde em vaig dir: he arribat aquí essent en Pere paleta, de la qual cosa em sento molt orgullós i ho he de continuar essent. He tractat amb gent important i si hagués volgut, hagués pogut estar molts anys en la política o en llocs públics, però m'ha faltat diplomàcia. A la vida m'he equivocat en coses, i tant, però com deia el meu pare: “Un pare nostre pels que van errats”.