Societat

Aigua per créixer

La construcció del canal Segarra-Garrigues avança i ja hi ha 7.800 hectàrees de les 70.000 previstes preparades per regar. Han passat deu anys de l'inici de les obres d'una infraestructura vital per al creixement de Ponent i de Catalunya

El canal Segarra-Garrigues és una de les grans infraestructures del país. Pocs saben què és, fora de Lleida, és clar, però les xifres que mou i les expectatives que genera des de fa anys són de gran magnitud i, si tot va bé, ha de ser un element bàsic per al creixement de les terres de Lleida i de Catalunya.

D'entrada, es convertirà en la base d'una gran fàbrica d'aliments, però també genera oportunitats per a empreses vinculades al sector agrari, com ara les de transformació, transport o fred, i igualment pot ser el motor per al desenvolupament de les comarques per on passa la traça sinuosa que configura el canal. També garantirà el subministrament d'aigua potable a una quarantena de municipis.

Del canal Segarra-Garrigues ja se'n parlava a principis del segle XVIII i el govern de la República va declarar prioritari el projecte. No obstant això, de projectes, plànols i estudis, se n'han fet tants com se'n vulguin, fins que al 1994 es va declarar per l'Estat obra d'interès general, fet que va costar molt, i al 1998 es va incloure als plans de la conca de l'Ebre. Però no va ser fins al 2002 que es va posar la primera pedra.

A partir d'aquí tot ha anat avançant més a poc a poc del que molts voldrien, per l'envergadura, la complexitat i l'alt cost, tant de construcció com per al pagès que s'hi adhereix i vol captar aigua per regar.

El Segarra-Garrigues es divideix en dues grans infraestructures: el canal principal, que construeix l'Estat, i la xarxa de distribució o secundària, que fa la Generalitat mitjançant la societat pública Infraestructures de Catalunya, que va adjudicar les obres a Aigües Segarra-Garrigues (ASG), un grup d'empreses constructores i gestores d'aigua.

El canal principal neix a la presa de Rialb i acaba a l'embassament de l'Albagés i travessa la Noguera, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell, les Garrigues i el Segrià. Està dividit en sis fases, de les quals tres ja estan finalitzades; la quarta, a l'Urgell, es troba al 98% d'execució, i la cinquena, de les Garrigues, se situa al 60% d'obra feta. La sisena i darrera, la presa de l'Albagés, s'està construint i la crisi n'ha alentit el ritme, però sense aturar res. Tot plegat són 444 milions d'euros, dels quals l'Estat en paga la meitat i la resta els avança el govern català a compte dels regants.

La xarxa secundària, que porta l'aigua des del canal principal fins a les finques, té un cost de 1.069 milions i ja s'ha executat el 80% d'aquest pressupost.

El procés és complex perquè s'han de fer concentracions parcel·làries, és a dir, que les terres s'han de reorganitzar per fer-hi passar el regadiu i tornar-les als seus propietaris en funció de la propietat que tenien en origen. Unes 24.000 hectàrees ja s'han reparcel·lat i 9.000 pagesos ja tenen els seus nous títols de propietat.

«Això implica que avui en dia ja hi ha 7.800 hectàrees preparades per regar i 2.000 estan a ple rendiment», segons explica Josep París, el president de la Comunitat de Regants del canal des del 2004 i fins al cap de setmana passat.

El problema des d'un inici és que qualsevol pagès ha d'invertir 3.100 euros per hectàrea per disposar d'aigua del canal i això frena molts agricultors per l'alt cost de l'operació. Aquesta xifra és el 30% del cost de portar l'aigua des del canal a les terres. La resta ho finança ASG. Fins ara, per facilitar l'adhesió de regants, aquest terç l'avança el govern català i es retorna amb el preu de l'aigua, una tarifa que inclou aquest retorn més el consum.

És un preu amb variables i que l'actual govern va fixar en 0,088 euros per metre cúbic, amb carències i augments progressius, així com un fix anual de 181 euros per hectàrea i amb bonificacions els primers anys. Els regants ho van qualificar d'excessivament alt i que retrauria els pagesos a l'hora d'apuntar-se a regar. Però hi ha hagut moltes converses i negociacions, secretes i discretes, durant els darrers mesos per canviar-ho.

La novetat, segons confirmava a El Punt Avui i Presència el conseller d'Agricultura en funcions, Josep Maria Pelegrí, és un acord per rebaixar el preu de l'aigua. Pelegrí explicava: «Replantegem la situació amb la finalitat de donar confiança als regants i fer una passa endavant en la viabilitat del canal.» Així, les tarifes seran més flexibles i adaptades a les necessitats dels regants, beneficiant sobretot els que tindran menys consum, és a dir, les finques amb reg de suport (que tenen una dotació de 1.500 metres cúbics per any i hectàrea). Altres fonts apuntaven que sobretot es tocarà a la baixa la part fixa d'aquestes tarifes.

Pelegrí afegia que els agricultors saben que qui rega garanteix collites i rendes i més en períodes de sequera com els viscuts i això fa que «entre tots busquem solucions per afavorir el reg i l'activitat agrària».

Pel que fa al finançament de les obres, el conseller Pelegrí afirmava: «La manca de liquiditat del govern ens impedeix avançar al ritme que voldríem i l'Estat no ajuda», ja que Madrid deu al govern català més de 2.000 milions per a infraestructures i «en canvi, ens porten als tribunals perquè no els paguem la part que ens pertoca del canal principal. En aquests casos, les administracions sempre en hem compensat els deutes i els 70 milions que els devem els haurien de restar dels que ells no ens paguen». Pelegrí afegia: «És una prova més d'una actitud forçada, per crispar i totalment innecessària», però deia que en cap cas s'aturaran les obres del canal.

Tot i aquesta situació, «ara tenim un canal en el qual han calgut molts esforços, paciència i planificació, així com uns anys de molta obra, però ho deixo en un moment dolç i perquè el Segarra-Garrigues arrenqui de debò», explicava Josep París, dies abans de deixar la presidència del canal.

París, membre de la Comunitat de Regants des de 1992, afirmava: «He viscut moments dolents, que han estat un repte a superar, i altres de brillants. La veritat és que he gaudit molt lluitant pel canal i veient com avançava i crec que, entre tots, hem escrit una part de la història de Lleida i de Catalunya.» París hi afegia que «fins ara el Segarra-Garrigues es feia des de dalt, eren les administracions qui planificaven i executaven, però ara canvia tot i el canal es fa des de baix i el pagès passa a ser protagonista en una nova dinàmica».

Aquest pagès d'Agramunt recordava com es va plantar al Ministeri de Medi Ambient, que aleshores presidia Cristina Narbona i era responsable dels regs, amb una torre de projectes i documents d'1,60 metres d'alçada. Era el 2005, i tot plegat per convèncer el govern de Madrid que tirés endavant el canal, malgrat les reticències, «ja que més aviat no tenien ganes d'invertir en aquesta obra hidràulica». Al final, se'n va sortir.

Tot i els vuit anys de president en un canal que molts dubtaven que fos viable, Josep París ho deixa quan la situació millora, però és dels que creuen que «cal donar pas a gent nova i ningú és imprescindible». Li van demanar que es tornés a presentar, però ho va rebutjar.

El fins ara president del canal tenia un gran secret amagat i que ara ja pot explicar. I és que el president Montilla va inaugurar els regs al juliol del 2009, un acte celebrat vora el canal i en finques d'Oliola (Noguera), concretament en una plantació de patates. No obstant, els primers hidrants (l'aixeta que dona pas al reg) els va obrir el propi Josep París a Sunyer (Segrià), als camps de perers d'un amic seu i uns mesos abans, el 26 de març del 2009. Una inauguració en la intimitat «i molt emocionant», recordava.

Des d'aleshores i fins ara, ja s'han consumit 14 milions de metres cúbics d'aigua, però els regants encara no han pagat res per aquesta aigua i molts temen que quan l'acord sobre el preu sigui definitiu hauran de negociar per pagar a terminis aquest consum.

I als camps que ja reguen d'aquesta aigua s'hi ha plantat de tot, en funció de la quantitat d'aigua que poden captar, és a dir, de si són hectàrees a plena dotació o de transformació, que poden regar 6.500 metres cúbics per hectàrea i any o si són terres amb reg de suport o regs d'hivern, que aleshores tenen un màxim de 1.500 i 3.500 metres cúbics per hectàrea i any, respectivament.

La vella imatge d'aixecar la pala i que les finques s'inundessin d'aigua ha desaparegut al canal Segarra-Garrigues i ara tots els sistemes són de darrera generació i d'alta tecnologia, com el reg pressuritzat, amb nous sistemes més eficients de goteig o aspersió i altres més sofisticats que reguen en funció de les necessitats hídriques de les plantacions i controlats per ordinador o telèfons mòbils intel·ligents.

L'aigua prové del riu Segre i els seus afluents. La principal captació és a la presa de Rialb i per ara té una concessió a precari de 100 hectòmetres cúbics anuals dels més de 340 que necessitarà quan estigui a ple rendiment. La Confederació de l'Ebre encara no ha adjudicat tota aquesta aigua al canal i moltes veus s'han aixecat dubtant que els rius permetin tanta quantitat quan s'ha de compartir amb altres canals, com el d'Urgell.

Aigua per beure

D'altra banda, el canal Segarra-Garrigues també ha de solucionar d'una vegada l'aigua per a ús domèstic d'una quarantena de municipis de l'Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà i l'Anoia. La portada d'aigua, que costa 32 milions, l'ha d'executar el govern estatal, però aquí també fa una mica l'orni i ara reclama un aval de la Generalitat, concretament de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que ara mateix no passa pels seus millors moments econòmics. L'obra ha de beneficiar uns 72.000 habitants.

No obstant això, Josep París, sempre optimista, explicava que a poc a poc tots els esculls es van superant i recordava també que l'entrada en funcionament dels regadius i l'explotació de les terres genera «un valor afegit important al país» per les noves tecnologies que s'hi apliquen i que donen feina a moltes empreses, per la modernització del sector o nous productes pel camp més ecològics. «Aquesta gran fàbrica d'aliments que genera el canal, a més, no es deslocalitza», rematava París.

Josep Maria Jové, nou president

Josep Maria Jové, fins ara president del sindicat agrari Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), va ser escollit diumenge nou president de la Comunitat General de Regants del Canal Segarra-Garrigues. Jové ja era vicepresident del canal i es va imposar a Justo Minguella, el candidat alternatiu, amb el 58,5% del vots dels regants.

Els objectius del nou president són seguir la línia dels seus predecessors, Carles Benet i Josep París. És a dir, que el canal Segarra-Garrigues sigui una realitat. Més concretament, les fites més immediates són tancar l'acord definitiu sobre el preu de l'aigua, continuar augmentant les adhesions de regants i de terres en disposició d'explotar i fer que a les àrees de protecció d'aus hi convisqui l'activitat agrària.

La segona inversió més alta del país

El Segarra-Garrigues és l'obra hidràulica més important de Catalunya i l'Estat espanyol. Les xifres ho demostren: 70.150 hectàrees noves per regar, de sis comarques, 76 municipis i 16.000 regants. Inversió de 1.500 milions d'euros, entre el canal principal i la xarxa secundària, amb 1.500 quilòmetres de camins de nova construcció, 43 basses de regulació, 17 estacions de bombament o 3.500 quilòmetres de canonades. Només la L-9 del metro de Barcelona supera aquesta inversió.

Una convivència imposada

El gran escull que ha tingut, i té, el canal Segarra-Garrigues és la imposició de la Unió Europea de preservar zones estepàries i aus en perill d'extinció. Dues sentències sobre l'Estat espanyol van fer perillar la viabilitat del canal si no es corregia la declaració d'impacte ambiental i no es prenien mesures per preservar aquestes espècies.

Durant diversos anys s'ha negociat amb la Comissió Europea una solució que no hipotequés el regadiu i l'activitat agrària d'un gran projecte que feia segles que esperava la seva construcció. I fins a tres vegades es van haver de modificar les Zones Especials de Protecció d'Aus (ZEPA) per acatar les imposicions comunitàries.

Al final, de les 70.150 hectàrees que el canal havia de regar, 42.102 tenen algun grau de protecció, una xifra que d'entrada va escandalitzar el sector agrari perquè veia que més de la meitat de la superfície de reg quedava supeditada a l'existència d'uns determinats ocells, minvant el potencial productiu del Segarra-Garrigues. «Ha estat i és una ombra molt àmplia que cau sobre el canal», explica Josep París.

No obstant, com que no s'hi ha pogut fer res davant el rigor europeu amb les seves resolucions, s'ha hagut de replantejar el reg a diferents zones.

La situació actual és que la UE té vigents les sentències, però es donen per resoltes sempre que l'activitat agrària no perjudiqui els ocells a protegir. Per tant, la Generalitat i els regants han optat per la microcirurgia, és a dir, a cada zona protegida s'hi farà un pla d'actuació concret, que reguli on es pot regar i en quines quantitats, què es pot plantar o quines mesures agroambientals s'han de prendre per mantenir la colònia d'aus estepàries. Així, hi ha alternatives com plantar plantes aromàtiques o medicinals, tòfones o alguns cereals d'hivern que no perjudiquen les aus.

Amb aquests plans es preveu que de les 70.150 hectàrees totals, més de 69.000 puguin regar, assegura Josep París. Això sí, quedaran «santuaris», aquelles zones on el reg quedarà prohibit i només s'hi faran actuacions per conservar les aus. D'aquests santuaris, per exemple, n'hi haurà a Belianes (Urgell) o a l'àrea de Bellmunt-Almenara (Noguera-Urgell). París explicava: «Haurem de conviure sempre amb les ZEPA.»

Però, la part positiva de les restriccions europees és la creació de parcs naturals de secà, l'adequació de centres d'interpretació d'aquests espais i d'estudi de les aus, com el que ja hi ha a Castelldans o Concabella. I, segons els experts, aquestes zones poden explotar en l'àmbit turístic com una alternativa diferent de l'activitat agrària.

La Unió Europea va posar especial atenció a la protecció d'ocells com el sisó, l'esparver cendrós, l'alosa becuda, la terrerola o la ganga, entre d'altres. Són espècies que formen part de catàlegs inclosos en reglaments i directives. Van ser grups ecologistes qui van denunciar a la UE que el canal incomplia aquestes normes.

Acord per aplicar uns nous preus de l'aigua més flexibles
Unes 7.800 hectàrees de 70.000 ja estan disponibles per poder regar
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a