Societat

De corrupcions i gabelles

UNA TURISTA COMPROMESA

Al Gabon cal anar amb la tela embastada si no vols pagar per tot a preu d'haut couture. I és que la corrupció també allí és l'oxigen nostre de cada dia.

Camí de l'ambaixada de Sao Tomé, em revolte en recordar els usos duaners. Em feren obrir la motxilla i em demanaren rebut de l'ordinador i la càmera fotogràfica. En cas de no haver-los dut, m'haurien fet pagar la meitat del seu preu —segons “arbitratge” gabonès— o m'ho haurien pres. Tenen a qui vendre-ho aviat.

Poc em resta per veure-hi a la capital, així que m'encarrile per la platja cap al meu destí. La mar està bruta i l'encongida platja, esquitxada ací i allà per una gespa rònega i de color apagat. En tot cas, al nord de la ciutat, la de La Sablière desprèn un cert encant gràcies als jardins de Jade. La presència d'imponents torres en mans dels capitosts, protegides de la curiositat del vianant per gruixuts murs, arrodoneixen el quartier. A l'extrem, desapareguda tota voravia, hom pot caminar per la sorra, encara que cal estar a l'aguait, perquè hi sovintegen els robatoris.

Libreville em recorda una mica els westerns de Hollywood, pel seu posat desballestat i sense caràcter. Els forasters que hi viuen “van per feina” —extraure petroli, manganès, urani, or, diamants, fustes nobles— i confien aplegar prou “xavalla” per a tornar aviat a casa, on gaudiran dels fruits del saqueig. Mentrestant, cada metec es fa amb els de la mateixa nacionalitat i, si pot, també amb els hisendats i polítics nadius.

La vida hi pot ser dura, sobretot si caus en el miratge de creure't les aparences. És el que li ha esdevingut a un grapat d'empresaris que pensaven “fer les àfriques” i n'han eixit “retrinxats”. No s'hi pot fer cap negoci si no carregues al muscle amb algun membre de la família governant. La seua funció consisteix a inspeccionar-ne els guanys i cobrar-se'n la part escaient. Tanmateix, no resulta tan amarga per als occidentals que hi van a treballar amb sou segur i data de tornada. Gaudeixen d'un grapat de privilegis, com ara despreocupar-se de les tasques de la vida quotidiana. Per exemple, res d'anar a mercat o “fer dissabte”. Les convencions són ben clares en aquest sentit. Els treballadors amb un cert estatus disposen d'un “domèstic” com a mínim que s'encarrega de casa, jardí, cuina i compres habituals. A la botiga sempre aconseguirà millors preus que no pas tu, encara que seran una mica més elevats per a tu que no pas per a ell. Però tothom accepta la cisa. Si tu els prens els seus tresors, hauràs d'acceptar que ells en prenguen les escorrialles. I aquest pacte mut és aplicable a totes les conjuntures: lloguer de taxis, reserva d'hotels, excursions, “mercadejos” amb la policia, vols domèstics i tantes i tantes més. Per exemple, reservar hotel per a Sao Tomé des de Libreville costa tres cops més que allí mateix. Paga la pena arriscar-s'hi. Si quan hi arribes no hi ha llit, sempre et queda fer la becaina a la platja i que la motxilla et faça de coixí.

Amb el bitllet per a Sao Tomé, he hagut de porfidiejar amb l'ambaixada pel preu del visat. Si el volia el mateix dia, havia de pagar el doble que si m'esperava a l'endemà. I no tenien cap altra ocupació. I és que les corrupteles s'estenen també overseas...

A continuació, he fet via cap la seu de la Royal Air Marroc, situada en un barri d'edificis de luxe occidentalitzats, per tal de canviar la data de tornada. M'han demanat un preu tan desorbitat que els he insinuat que en parlaria a la premsa del meu país. El cavaller que m'atenia ha demanat disculpes i ha anat a consultar-ho al seu cap. Ha tornat amb un somriure resplendent i m'ha dit que tan sols havia de pagar cent euros.

I he acabat entestant-me a visitar Cap Estérias, a 23 quilòmetres. S'hi pot arribar amb un vehicle “prohibit” per 30.000 francs, o amb un de llogat pagant-li a la policia 10.000 francs, o compartint amb el personal una furgoneta desarmada amb cabuda per a deu usuaris on n'entren trenta. La diversió està assegurada si opte per la furgoneta. Així que decidesc mantenir els quinzet a la butxaca i confraternitzar amb els locals unes quantes hores. És, potser, l'únic àmbit on no he pogut constatar encara cap cas de corrupció.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.