Societat

Plegar quan toca

avaluar ·

Abandonar per voluntat pròpia requereix una gran capacitat d'autoanàlisi física i mental

Hi ha persones que s'aferren al seu càrrec per por de perdre l'estatus o el nivell econòmic

Els recents casos de renúncia en la vida pública són ben acceptats per la societat pel mèrit personal d'entendre quan és el moment idoni

“No es pot forçarningú a continuar pel fet d'haver estat elegit”, manté Francesc Torralba
“La gent ques'aferra al càrrec té una visió egocèntrica”, assegura Andrea Fuentes

Saber retirar-se a temps o, millor dit, quan un creu que ha arribat el moment de deixar el càrrec és un “acte lliure d'autodeterminació de la persona”, assegura el director de la càtedra Ethos Ramón Llull, Francesc Torralba.

Els personatges públics ens han deixat alguns clars exemples de renúncia, com ara l'entrenador Pep Guardiola, que va deixar el Futbol Club Barcelona després de quatre anys i 13 títols, el cantant Lluís Llach o la nadadora de natació sincronitzada, Andrea Fuentes, que va decidir deixar-ho després de vint anys. Els més recents, però, són el de la reina Beatriu d'Holanda, qui després de 33 anys regnant va decidir abdicar en favor del seu fill, i el papa Benet XVI, que conclou avui el seu mandat.

Renunciar, segons el degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan Botella, requereix tenir “una visió sobre un mateix. S'ha de posseir talent per veure quin és el moment idoni per deixar-ho”. L'exnadadora de natació sincronitzada, Andrea Fuentes, considera que, a més, és “un acte solidari i responsable”. Tot i això, no només es tracta de responsabilitat, sinó que per Torralba, la persona que decideix finalitzar la seva activitat en un moment determinat reuneix tres virtuts: “la mira, per veure-hi clar; el coratge; perquè el més segur és que la societat critiqui la decisió, i la determinació, ja que quan un té clar que ha de plegar ha de saber quan i com cal fer-ho”.

Però deixar el càrrec quan la societat no ho espera pot generar controvèrsies. “És ètic retirar-se si és fruit del reconeixement de la incompetència o incapacitat per desenvolupar la tasca, si és per incompatibilitats legals o morals o si és perquè la decisió perjudica altres persones o genera problemes que no es poden resoldre d'una altra manera que no sigui amb la fi de l'activitat”, assegura Andrés. Botella assegura que “és una opció molt digna haver vist el final del mandat”. I és que per retirar-se en el punt culminant també s'ha de reunir valor.

Aquest és el cas de l'escriptora catalana Lluïsa Forrellad, la qual va decidir allunyar-se en ple èxit, després d'aconseguir el premi Nadal per l'obra Foc latent. “Em perseguien, es posaven a la meva vida. Vaig retirar-me perquè necessitava descansar”, explica Forrellad. I tot i renunciar en ple èxit, l'escriptora va saber renéixer als 79 anys. “Tothom hauria de tenir la capacitat per analitzar-se i veure si és útil o no”, assegura. L'escriptora Eva Piquer també és un exemple de renúncia, ja que després de dos mesos al Parlament ha deixat recentment el seu escó.

El problema, però, es troba amb les persones que s'aferren al seu càrrec. “No és ètic aferrar-se si no es reuneixen les condicions per exercir-lo”, afirma Andrés. I és que hi ha persones que no volen renunciar per “por de perdre el seu estatus o el nivell d'ingressos econòmics”, explica Torralba. “A les tribus nòmades, quan una persona veu que alenteix la marxa es queda i mor sola”, afirma Fuentes. “La gent que s'aferra té una visió egocèntrica i poc responsable”, sentència.

Tot i això, també es donen casos en què la persona decideix quedar-se “com un acte de solidaritat o estima responsable, ja que entén que ha de continuar”, una situació que es dóna sobretot “en l'àmbit associatiu i de voluntariat”, assegura Torralba.

La retirada del papa és un clar exemple de renunciar quan un decideix que ha arribat el seu moment, quan ja no queden més forces per continuar desenvolupant de manera òptima el treball que li ha estat encomanat. Per Torralba, aquesta renúncia és “un exemple de modernitat i desaferrament”, ja que Benet XVI ha entès “que pot haver-hi una persona amb més lucidesa per encarregar-se del papat”. Una opinió que també comparteix Fuentes, que assegura que “ha posat al davant la institució”. Tot i això, Botella creu que si el que “plega abans d'hora no desapareix pot complicar la vida de la persona que el substitueix”. De fet, aquests dies el Vaticà ha hagut de decidir quin és el tractament que Benet XVI rebrà a partir d'avui. “El papa continua sent un punt de referència per a molts fidels. És una situació difícil”, diu.

Ara, però, caldrà esperar a veure si la renuncia del papa Benet XVI, com també l'abdicació de la reina d'Holanda, queda com una anècdota o esdevé un referent per a la societat i fa possible que els que s'aferren al càrrec reuneixin el valor necessari per prendre una decisió que hauria de ser exacta en el temps: ni plegar més d'hora ni excedir-se. I és que, segons Botella, el pitjor dels casos és “pecar en excés”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.