El país dels arbres sagrats

A Moabi som rebuts per corders, gossos i aus de corral anant a la seua pels carrers. Aquesta petita vila duu el nom d'un arbre sagrat el fruit del qual produeix un oli amb importants virtuts terapèutiques. El solatge de la baillonella toxisperma, el seu nom científic, és excel·lent per als mals de ventre i d'esquena. No n'hi és l'únic. Dissortadament, els francesos estan provocant-ne la seua desaparició, perquè hi fabriquen parquet, portes i finestres. Moabi també és cèlebre per la producció de vi de palma, que s'elabora a sota de l'arbre per tal d'aconseguir-ne beneficis sagrats.

Obrir casa, fer dissabte i preparar el dinar han estat les primeres tasques. El premi és un majestuós pollastre amb salsa nyamboue. Es bull nou de palmera i, un cop reblanida, es tira i s'afegeixen al brou d'un color taronja intens ceba, herbes perfumades, espècies autòctones picants, all i sal. A banda, es bull carn de pollastre, bou, vedella, gall dindi o peix. Espesseïda la salsa, se li afegeix la carn. D'acompanyament, mandioca, banana i dos tubèrculs locals. Malgrat ser insulsos, barrejats amb la salsa resulten excel·lents.

Recuperats del viatge i gràcies al companatge, eixim a fer un tomb. Els amics i familiars de Marie Claire s'apropen a saludar-la. Em sorprèn que no la besen o abracen. Es limiten a tocar-se les mans. Únicament una dona gran esvelta, expressiva i alegre, ho fa. Em diu Julie a cau d'orella que és perquè deu haver begut una mica.

De sobte, arriba un amic de la família amb una camioneta a fi de visitar un poblat de pigmeus a Tchibanga, direcció sud-oest de primer i sud-est a partir de Murundi. En eixir del poble ens topem amb un pont caigut i hem hagut de prendre un vehicle de dues rodes, mitjà de locomoció poc emprat a la comarca. La moto aconseguida ho ha estat a preu d'or gabonès. Tanmateix, ha pagat la pena entrar en contacte amb els pigmeus, persones menudes de debò. Els homes arriben als cent cinquanta centímetres; les dones, a una mica menys. Els nens m'han recordat ninos petitons i arrodonits ben macos. Viuen de la recol·lecció i la cacera i, encara que foren els primers pobladors del Gabon, ara mateix estan sotmesos a altres ètnies, per això prefereixen viure aïllats a la selva. Són força afectuosos i amables i em reben encantats. Així i tot, podrien odiar-nos a dret a llei, perquè la construcció de carreteres, preses i vies fèrries i l'explotació salvatge de fusta per part dels antics colonitzadors està destruint-ne el medi.

De tornada, els lloros blaus autòctons han consentit a ésser admirats. Hem acabat en un poblat tradicional compost de mitja dotzena de cases. Tothom bullia bananes, mentre els nens corrien mig nus pel kraal. Hi ha prou malalties entre la minsa població, sobretot les relacionades amb la vista, ja que l'exposició al sol els ha deixat gairebé cecs. Els esdevenia el mateix als pescadors de San Juan de Nicaragua. Allí, però, tenien excel·lents oftalmòlegs cubans per a operar-los. No els imiten els francesos al Gabon, malgrat tot el que els robaren i els roben.

Encara que em sent feliç a la tornada, també cansada, així que deixem per a demà la visita a una “guaridora d'ànimes” amb iboga, un altre arbre sagrat.

Després del sopar seiem vora foc i xarrem. Li comente a la filla de Marie Claire, Julie, que el Gabon és car i que hi manquen serveis i infraestructures adequades. Em conta que guanya un bon sou i pot mantenir la filla sense angoixes. Va viure a França vint anys, però no li va agradar massa. Pensa que els europeus vivim força aïllats i sense relacions de qualitat, mentre que ells formen grans famílies, no sols de sang, sinó també d'amistat. Admet que la crisi els ha afectat, però que fins i tot en la misèria la gent hi viu amb dignitat. Certament no he vist homeless en els meus desplaçaments, però això no significa que siga el paradís en què Julie vol fer-me creure. Més aviat intuesc que hi ha “vicis nacionals” ben arrelats, com l'enveja i la mandra a l'hora de treballar. I també el racisme envers determinades ètnies, com els pigmeus. Amb tot, no em sent amb cor de parlar-ne encara, no seria políticament correcte...