Granada, silenci i aigua

Has mirat el desfici de l'aire, tot seguit has fet un torcebraç a la malenconia i és que no guanya sempre el més fort, qui perd és aquell que no lluita. Mentre escoltes Maria Callas cantant “Madame Butterfly”, a mercè de l'oratge del capvespre que no ens ha deixat durant tot l'hivern i l'estiu, te'n tornes, si més no amb la imaginació, a Freila. Ja des de l'autovia cap a Granada veus els ventiladors des de lluny estant. En agafar-hi el desviament s'aguaiten els vorals de la carretera envaïts per les alzines, són el primer colp verdós que s'hi atansa i t'enrioles. A l'esquerra el cim blanc de Serra Nevada. Allà al fons el poble i la blavor pregona del pantà de El Negratín. Ací el vent és el soroll cabdal i deslloriga la recança dels núvols que no gosen ploure.

Des del mirador contemples les cases en coves, l'aridesa d'una terra agresta anomenada en anglès bad lands, desencertadament, perquè no és així. La primera visita, com és natural, a La Alacena, on la gent del poble comparteix les estones d'esbargiment. Les abraçades, la benvinguda, l'alegria d'estar on trobes una llar acollidora. Mari, plena d'energia, treballa pels matins collint tomàquets xerri en un hivernacle, on la xafogor dels quaranta graus és insuportable, i de nits porta la cuina del restaurant. Maximino, l'expert cercador de tòfones, te'l mires i veus un gos amb el nas arrufat d'olfacte infalible; la veu rogallosa i cridanera; les cames curtes i el cos rabassut tenen un aire familiar amb les alzines que ells anomenen xaparros; la seua fesomia vermella sembla a punt de la congestió.

Els ulls de Luisillo et corprenen una vegada més, escates de llum com un polsim de rosada que sadolla. Tot just penses en un capvespre lent i plujós, farcit de melangia. Pepe, a tocar teu, somiava coses de gossos. Uns colpets a la finestra i allà estava ell, fou com si el dia tornara a nàixer, el somriure li engrandia la mirada d'infant eixerit i al teu pit esclatà un sospir d'alleujament, d'un colp de ploma t'havia esborrat el nus de negres records. Després jugàreu a cartes amb Antoñita i Brandon, d'una manera ben peculiar, doncs els jocs els inventàveu sobre la marxa. I et demanaves entre rialles: “Qui ha encés el sol enmig de l'aiguat?”

Les termes de Zújar. Entaforats a l'aigua, els cossos es desfan amb la calor que tomba la tensió arterial i allibera de tota angúnia. El pantà, a vessar, t'inunda l'esguard que s'estimba seré entre el rocall. Pares atenció, tan sols el silenci fendeix el migdia, plovisquegen volutes d'agulles dels pins. Aquesta és una bella solitud i penses a fer les paus amb la vida.

L'horta de Fuentevaqueros, els xops embullant l'ombra. L'aigua, rondinant entre els matolls lluents vora riu, n'encercla petits tolls on s'enlluerna el cel. Jugues a posar els peus on potser els deixava caure Federico i un vers esmaperdut et ressona al cap. Els palmells de les mans s'ofereixen al clamor del matí, un ritus acabat d'inventar. Alenes fondo i la flaire de l'herba s'enduu la darrera obscuritat del pensament.

Almussafes- 28-setembre del 2013