Societat

Brins de vida

LA REMOR DEL VENT

A la plaça del Bisbe Amigó et trobes un bon grapat de compradors d'or, o probablement només persones que lliuren les targes a la gent en passar-ne pel costat, s'hi han de guanyar les garrofes. Hi pul·lulen a la porta del que anomenaven Mont de Pietat de València. Mai no n'hi havies vist tants. Com que no portes al damunt cap objecte enlluernador, no s'hi ocupen de tu. Sempre t'ha colpit una mica aquest espectacle i d'altres semblants. Són escenes de la comèdia que vivim, les empentes que ens atansen als migrats actes de desesperació. Una jove de cabells groguencs tenyits ha triat la cantonada del carrer d'enfront, la competència és massa gran als voltants de la plaça. Sembla tindre un bon ull per escollir la persona a qui oferir-ne la publicitat. Tan sols fa llambregades de caçador a l'entorn i, en albirar la peça escollida, li estén el cartonet amb una destresa envejable.

Continues caminant cap a Pérez Galdós i aquestes imatges són reemplaçades per unes de noves i va passant-te la ciutat davant l'esguard d'una manera rabent. Vols fixar-hi un rostre, una aparença, unes figures sobre què fantasiejar. Amb tot això fas un farcell d'on trauràs més tard els minúsculs records per reblir la solitud del distret que portes a dins teu.

I és que hi ha un lloc anomenat “Escola del pacient renal”. Puges a la tercera planta de l'Hospital General. Com que penses que les relacions entre els éssers humans susciten quelcom ferotge, una mena d'horror indescriptible, les mirades d'aquests deixebles forçosos et provoquen una immensa llàstima. Aquestes sessions informatives i una dieta adient són el darrer fil que els sosté una vida, si fa no fa, normal, com posar-li un dic esquifit a la malaltia que avança sense descans. Després hi entraran dins d'una presó que els condicionarà els dies: la diàlisi, una pedra que hauran d'arrossegar la resta del seu temps en aquest món. Mai més podran planificar els seus esbarjos tan lliurement com ho feien abans.

El senyor Lechón estén el diari sobre la taula. És un home gran i gras, ompli la cadira amb la seua immensitat, la panxa li vessa per damunt del cinyell. Té els llavis gruixuts i llépols, un nas borbònic enmig del rostre llargarut i assaonat. Les monyiques semblen turmells i aquests mostren un aspecte unflat i moradenc. Alça la mà, com qui crida el cambrer, per fer una pregunta a la jove nutricionista: “Senyoreta, puc menjar arròs? És que m'hi agrada moltíssim.” La senyora Vicenta, que quan sent parlar-ne diu a mitja veu: “L'arròs que tant li agrada a aquest senyor. Faça vosté com jo, menjar-s'ho tot sense sal i veurà que cada vegada en menja menys.” És una dona menuda, d'uns setanta anys, amb una lluentor de resignació als ulls petits. No pots deixar de comparar-la amb un ocell de plomatge hirsut. Ella té a prop l'exemple de la germana que du dos anys en hemodiàlisi i no creu que puga millorar la seua salut.

Aquesta invisibilitat representa el traç d'un dolor feixuc del qual no et pots alliberar, una enyorança que llisca entre les parpelles quan mires aquest grup d'ànimes submises. Els escoltes i et sents un xic culpable quan penses que estàs fregant l' intrusisme.

Almussafes 29 octubre del 2013

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia